foragitant expectatives de cordialitat, s’esdevé per sincera més cordial la proposta… o no?

És ben cert que hi ha una escala de valors que majorment marquen la possibilitat de relacionar-se. No forma part ara dels meus propòsits d’ebrinar ni proposar fins a quina mena de punts s’han de profunditzar aquestes relacions de manera que omplin i satisfacin un seguit de possiblement: relatives-necessitats.

Proposo de indagar en la nostra mateixa personalitat i autogestionar no les emocions que està molt de moda de dir, sinó autogestionar aquest seguit de valors que de vegades és cert que analitzem (en respondre a algun qüestionari hehe) però que certament divergeixen el nostre caràcter i disponibilitat a oferir-se en aquelles facetes de la vida que més clarament són evocades per literats i poetes i que produeixen la més gran desafecció de contrapartida que mai s’haig vist en el tracte amb la gent del carrer.

Per exemple, quan es tenen problemes de salut mental i o d’addiccions, si és que tal i com estan les coses (a la vida!) aquests dos factors fossin dissociables que ja us dic jo que no ho són, i que a més motiven un cert ressentiment/corrupció de les mateixes relacions i valors aportats a la interacció que us deia, motiven principalment una certa incompetència i inoperància que si bé: NO ES RECONEIX EL PROBLEMA, sigui ben trist que s’hagi de COMPARTIR amb qui no només pugui trobar solucions (solucions a la cronicitat de la seva malaltia, cronicitat de ésser crònica, és a dir, que es tracta d’una malaltia ” de por vida”… o “para toda la vida”… Jo més aviat diria que “para lo que te queda de vida”).

Quan parlem de la consciència, a vegades, em plantejo, jo tota sola, que la consciència, la vida conscient, en societat, amb vergonya (també) i doncs civilitzada sigui aportada… m’agrada somiar que per una mera hòstia (pa de Déu) o bateig, ara que diuen que hi ha hagut un mossèn o capellà que de tot en diuen coca, que li ha fotut “una torta” a un nadó per a que comencés a plorar. Potser se li estava pixant al braç hahaha. Tant irremeïablement, “la torta”, que provoca fins i tot disputes al forn de pa, de tant que plora la criatura i… [¿voleu dir que no va ésser pactat amb els pares tot això de fer plorar la criatura i pegar-la?… jatsia per que ho deixi de fer (plorar) com diuen uns, jatsia perquè precisament i d manera conscient al que li ha manifestat la mare al capellà després de néixer se suposa que fora ja de l’empar (civilitzat, civilitzat!) del ventre matern, i sigui ja hora extraordinàriament de gravar-ho].

És després de manifestar-se absolutament conscient en aquest sentit que proposar de abordar una connivència en societat només a partir d’un pudor, faci de tota relació humana una mena d’alliberament i proposta per a l’estona d’estar-se sol, si hi ha finalment gent que hi pensi i s’hi estigui i no es dediqui a pensar el que dirà quan xerri amb la companya de treball ara que hauria d’estar fent feina i no s’hagi posat a imaginar que ho faria i tornar-se doncs boig i malalt.. addicte?

Aleshores ens caldrien més aviat una sèrie de valors socials, de civilització… més que no pas emocionals o emotives per més permanents que les poguéssim arribar a imaginar que trobem a lhora de recordar o rememorar només perquè no formarien part de la habitualitat i la preparació que s’imposaria en un estat de conscient generositat amb la persona i retribució ponderada precisament per una altre sèrie de valors que fan de la maternitat, per a qui l’hagi viscuda, una mena de estat mental de percepció (enganyosa i no… abusiva! i realitzadora doncs també) i d’una mena d’abominable perpetuació de socors, avui que és sant ciryl d’alexandria huahua

“Qui perd els orígens… perd identitat!” (Raïmon, cantautor valencià de Xàtiva)

Em preguntava ara, ara que he pogut veure -que no llegir- la notícia de que el sobredit està potenciant, suposo que una mena de museu i tal de tot lo que ell com a famós pugui aportar a la seva ciutat; a manera de reacció provocada per una malsana admiració que segurament, i de manera reiterada en mi provoca tant com ràbia també enveja.

Enveja de Raïmon? Enveja potser de la fama queeee per famosos el que m’estic llegint ara (mai no he comprat cap disc de Raïmon, ni tant sols n’he tingut una cinta o cap cançó gravada ni sabria ubicar la frase del “Subject Line” en alguna de les seves cançons. Potser i segurament perquè sóc massa jove (per a Raimon, és clar).

Deia que m’estic llegint un llibre. Un llibre molt llarg, en vers (traduït… mil vegades! -la que jo faig és del segle XVI- i comentada per Virgilio Bejarano). De fet ni l’he triada jo ni ningú de la meva família, i a més no he llegit mai abans la Eneïda de manera que tot i que una vegada en vaig comprar una edició en català i em sembla que en prosa, era tant feixuga i en un llenguatge poc actual que la vaig abandonar molt abans del que porto llegit per vague.

Allà a les primeres 66 pàgines una seguit de… podríem dir una colla o una tribu, que vénen de Troya i cerquen tornar a Itàlia desembarquen a Cartago, antiga colònia fenícia on de moment els conviden a festes i menjars i el pare de Eneas es posa a explicar d’on vénen. El cavall de Troya i l’entrada a la ciutat per part dels assaltants. Destacar abans que una mena de profeta renega del regal (del cavall) i potser per això quan heu vist mai aquest cavall de fusta dibuixat hi hagueu vist una llança clavada. Com al costat de Jesús-Crist (d’on en brollà al instant sang i aigua)

Quan els “partidaris d’Eneas es troben drets davant les portes un “desconegut”, un soldat els diu que què fan que no han entrat ja a saquejar com alguns han fet. Per animar. Una mena de “reclam”. Proposo aquí tal i com es diu en les notes a peu de pàgina que d’aquest soldat tot i que el seu nom difereix del de un guerrer reconegut en un accent (gràfic) no se’n sap res. D’aquí la importància de la identitat.

El que no sé fins a quin punt no seria “de subnormals” refiar-nos avui en dia i després de que en el segle XIXI els anglesos i britànics es dediquessin a exposar tot el que s’anava coent amb el romanticisme i precisament per exemple la troballa (ara no sé si per un alemany o per un polonès) de la mateixa, del que podien ser les runes de la gran i mitificada Troya (cap a Turquia). Dei refiar-nos dels suposats orígens d’americans o de asiàtics després de que aquesta colla de malnascuts britànics els hagin donat eines per “conquistar” sentimentalment als romàntics amb histories d’avis i parents o fins i tot amb llegendes que a vegades ens pensem que ja eren presents a aquelles contrades quan de ben segur que son “adaptades” i ni ell se’n recorden perquè no tenen papers de res.

Jo els enviaria un virus mortal i els faria menjar salamandres ara i no rats penats.

La (dis)-funció dels records… un factor afegit.

Benvolguts, un espero que breu, incís sobre el que suposa el consum de drogues i els records… bé no tots i en general… com en una torradera podem perdre el sentit molt més brutalment que això que us comentaré ara i de fet així passa: la sobreingesta d’alcohol és una cosa que a gairebé tothom en aquesta nostra cultura ha passat i, -ja ho deia l’altre dia:- fins a quin punt tornant-nos a na tots ja bojos per sempre.

Així de sobres son conegudes, i comentades en tantíssimes pel·lícules, llacunes de la memòria. Ignoro absolutament si és amb la droga que s’hi remet un a n’aquestes llacunes… em sembla que no, que normalment ni són tant transcendents com perquè quedi una mena de romanent que ixisca amb determinats adulterants o tòxics. Més aviat penso que formaria part de la lírica o la mitologia com la Escopolamina a Los Cañones de Navarone.

Per exemple, i no us ho sé dir molt del cert perquè, entre altres coses el disc dur del meu enteniment s’ha, precisament ratllat i sobre escrit (massa?) vegades… si més no algunes “de més” com perquè ni jo mateix tingui massa clar el que us vull i vaig a dir, malgrat existeix encara ara una mena de lucidesa i eloqüència (també, per què no?) que us expresso:

Resulta que sovint mentre consumia tot sol i davant a vegades del mateix ordinador o en uns papers recordava -com us deia:- eloqüentment alguns detalls de la memòria i/o del que hauria de ésser un tarannà assenyat amb una mena de “consum responsable”. Això no va ésser així. Va ésser tant el “despit de tot” que fins i tot arribats a punts de diré convergència entre una vida normal i la meva, va poder més el… la autenticitat del despotrèc que no pas el compartir aquests moments puntuals a manera de troballa.

Entre altres coses perquè havien passat ja massa anys entre una cosa i una altra -potser deu-. Malgrat tot us diré que aquesta mena de revelacions es donaven, primer de cares a l’estiu, i segonament entre que només van durar una temporada (temporadeta) entre que la curiositat del crash final s’esperava més que els revolts i les marxades (per acabar d’una vegada amb la que era també tortura per, potser o, podríem dir que “també una mica” per tots aquells anys.

Potser ho feia, però la Risperidona, o sigui el medicament per al comportamiento esquizoide que us deia aquesta tarda.

Total que fins i tot una vegada vaig arribar a un gran assoliment mental. Recordo que tenia a veure amb Centelles i “una germana enganxada” vaig escriure, porucament (tot el que escrius ho sap el Maligne o el Ojo de Otranc que diria en Tolkien) en blau i vaig guixar-hi en negre a sobre sense que després mai més hagi pogut recordar-ho. L’endemà a la televisió parlaven de uns falsificadors que feien servir dues tintes i si hagués estat animat (per el sentiment) i a l’aguait hagués après com eliminar, suposo, la tinta negre.

Altres vegades es tractava de flaixos, de una mena de últims contactes amb gent amb qui havia compartit altes i intempestives hores de la matinada, fei deu anys, i records amb els que jugava, ja més de cara a la tardor suposo i que feia que emmagatzemés el que (representava) que em donava la gana de manera que fins i tot el que no escollia en la progressió s’eliminava fins i tot per a mi i immediatament. El que feia ràbia. Els anys gairebé deu més sense consumir m’ha ensenyat que aquest sobre-escriure ho fa certament la Risperidona i amb alguna qu’altre finalitat encoberta. Us ho comentava de les estades també a la tardor, d’esgotament després de prendre la medicació i abans de sopar estirat al llit aquí a la residència de Manresa.

Avui, i ja acabo, cloïa jo de tot aquest procés d’avui a la tarda que “jo sé de què em ve la malaltia” i el que és més desesperant: “de la part en què s’hi pot intervenir amb la medicació. Ve de la “marcha tropical” i una enfermedad tropical motivada per pràctiques sexuals sense condó per bé que i potser: per sort! amb la mateixa persona el que va motivar el Risperdal i que avui no em preocupi potser (també) per un entorn influent envers aquests amoïnaments que esdevenen obviables o prescindibles majoritàriament i amb tota aquesta colla d’estretes que formen el Tercer Sector, és clar!

Per lo tant l’esquizofrènia que em vindria de un parto difícil no interessa a ningú… no ho deu cobrir el seguro!

Del món de la droga… Parlem-ne!

Aquesta tarda m’he trobat amb una contrarietat. Fa aproximadament un mes que gaudeixo de un portàtil (de fet és un notebook) i volia amb la WIFI veure una pel·lícula d’època (“My Fair Lady” de 1964). Quina ha estat la meva sorpresa (contrarietat doncs) quan al cap de un parell de vegades de voler, infructuosament, visionar-la m’ha demanat un número de Tarjeta de Crèdit.

Tarja que no tinc (soc incapacitat civil) i només la fundació que em tutela pot tenir-ne (al meu nom). De fet, i a vegades es passa, -la fundació aquesta-, tres pobles pagant el cafè amb llet meu amb la meva tarjeta al bar.

Doncs bé, que me n’he anat a veure on feia mal i m’he trobat amb el comentari en un blog sobre una pel·lícula del 2004 de l’Spike Lee que es veu parla del món de la droga. M’hi he esmerçat tant com he pogut a mirar de fer-me entendre que la veig increïble… fins i tot l’he suposada (passa a N.Y.) per urbana, més factible que el que la meva experiència em diu d’aquesta problemàtica.

Per exemple us diré que a la pel·lícula i això que no és de Hollywood (per increïble precisament…) i ara em pregunto jo si no n’hauré vistes massa de pel·lícules que no sé ni de què van que per exemple no em plantegi aquests mateixos dubtes d’ara respecte a un tema que sí que he viscut (en primera persona). Doncs a la pel·lícula, i pel que explica la Júlia Costa a “lapanxadelbou.blogspot.com” un traficant de drogues que ha de ingressar a la presó d’aquí a pocs dies es desfà en vivències sobre les seves amistats (curiosament, i, és aquí on vaig) CONSERVADES malgrat els seus afers amb “el perico”.

Que si un broker, que si un mestre d’escola amb qui representa que s’ha continuat mantinguent vinculat tot aquest temps. Això penso és del tot improbable. Un no pot estar per consumir drogues i continuar tant tranquil·lament, en moments d’apur demanant cèntims o consumint mateix mentre hi fa el cafè -amb aquesta gent- o no se sap del què es parla… o, certament, no s’hi ha caigut de peus i mans.

Jo advocava per una ruralitat del meu cas. Per una mena de saber-se públicament, perquè és més a la vista el que es fa quan no s’estigui consumint per exemple (quan això en “edat avançada” vull dir quan s’hi ha caigut ja de quatre grapes que us dic, no és possible… es consumeix a tota hora o no es fa res…. ni treballar!) i se sap de què treballes i on. De fet cap al principi, tot jugant, una persona em va aconsellar “això és per si et quedes sense feina…” però ja devia ésser tard!

En el cas urbà, proposava jo com a alternativa factible, fins i tot “ni es mengen totes les cireres ni es ven el ciderer” i es desa el piset per tornar de l’experiència en un altre temps. Potser aquí sí que podríem “conservar” les amistats. Tot el que sigui remenar-s’hi mentrestant (s’estigui consumint) es fa molt difícil de mantenir-ho al marge.

Per cert que La Mala Rodríguez toca el tema, -en toca molts de temes com “la marxa tropical” i les seves malalties i derivats com el comportament esquizoide (i que no sigui una solemne broma)- doncs que l’altra problemàtica és “la niña”: “Esta es la historia de una niña que vivia en el barrio de la Paz/ Ella se decía que quería vender drogas como su papà/ Por ella nadie apostava, su futuro se nublaba y no havia hecho más que empezar/ Quién no quiere dinero ¡dime! quién-no-quiere dinero pa’ gastarlo en la Ciudad”.

buscar la perfección, (y III)

En aquest cas de la perfecció es produeix una necessària crec ambigüetat motivada principalment perqué mai he cregut que les obres de tants segles anteriors al XX siguin ni les originals, ni atrbuibles a un sol autor.

Per exemple crec que es el propi autor, amb col·laboracions i agraïments a una rocambolesca novel·la d’intriga, Dan Brown, qui… la novel·la és ambientada a Roma… i diu Dan Brown que si Bernini (autor de la gran majoria de las estatues que hi ha per las places de Roma) fós el responsable material de totes y de fer-les completes encara ara estaria picant pedra.

És per això que en vistes de la impressió necessària, aquesta Perfecció que diem aquests dies, per a que una obra passi a la posteritat caldrien diversos especialistes (especialistes i aprenents per a les parts més monòtones) per a que l’obra arribi a passar a la posteritat.

Per exemple a la Sagrada Família de Barcelona en Subirats hi tenia un taller amb uns, em va semblar veure 30 escultors que feien peces al seu estil. Ensenyant-los (i -les, als “aprenents”)es pot aconseguir com els imitadors de obres d’art de pintura un seguit de obres que no només quedin bé, sinó que “den el pego” (d’autoria)

Avui he vist un retrat de Lluís XIV, un Borbó baixet que va perseguir la llengua catalana a la Catalunya Nord imposant al funcionarat el francès (una llengua inventada) i a les escoles desterrant tant suposo l’occità si encara es parlava com el català. Lluís XIV era baixet i es va inventar els talons i he pensat que uns autors defineixen la “estructura del quadre”: el què s’hi veurà; i, d’altres, l’executen col·laborativament.

Cal un esperit però comú en aquesta cerca de la Perfecció que altrament donaria xapusses no sota signades ni personalitzades a qualsevol part de l’obra.

Lluis XIV

Representar a un Pueblo…

Segurament sigui aquest el apartat més complicat de veure per al propi “artista”. Penso que ve a més donat també per una mena de necessitat i de conjuntura, és a dir, ¿cal representar el poble només reivindicant uns drets? per exemple; o, s’esdevé que ¿és/pot ésser només un mer exercici de llibertat? Adamés representar algú implica no representar algú altre excloent. I, ja fer-ho del caire de “un poble” implicaria establir tot un seguit de fronteres i diferenciacions socioculturals. Aquestes diferències, existiran prèviament, o no; però amb aquest Art… amb l’Art en general, com a propi, es posarien de manifest.

És  adamés el meu punt personal, particular, més “dèbil”. No vull pas dir que no representi jo a ningú, o que no vulgui fer-ho (de representar a ningú). És més aviat una mena de incapacitat social meva de manifestar-me com a suficientment apte per a prouta estona i prouta gent com per fer-ne un col·lectiu “delimitat”. Lo únic que em capacitaria com a representant d’un col·lectiu, més o menys gran; i, per tant, més o menys “de un poble” serien les experiències viscudes a través de la Ràdio i la Televisió.

És trist, és clar! Vull dir el fet de no haver crescut… potser seria precisament una mena de “liberalisme” o d’alliberament i potser per això em vaig trobar amb Kafka com a escriptor en els meus anys de joventut. Deia que deu -doncs- ésser trist de no haver estat educat en el nacionalisme (burgès o no) perquè estàvem a les darreries del segle XX una mica escamats en principi, i només les víctimes… o, més ben dit tot i això, “son les víctimes les que s’hi refereixen”. Potser els cal l’experiència de sentir, a la vida pròpia, vull dir la de cadascuna de les persones que ho van viure (per exemple el Franquisme) una mena també d’alliberament mental i “despòtic”

Proposo que, adamés tinguem en compte com a representables les persones amb qui el meu sentit de l’humor pugui congeniar. Congeniar-se amb algú… ¿vol dir que ens representa? I el que al capdavall s’esdevé allò que en deien mortal de necessitat: ¿Comprarien? ¿consumirien? La nostra producció artística més enllà de llegir-s’ho congeniudament a estones mortes o vagues… ¿Voldrien saber de nosaltres com a artistes? o es tracta només de llegir allò que algú havia de dir.

Qui t’entengui, que et compri! Deia la meva mare que deu ser una bona manera de rentabilitzar una inversió. A més, tot i saber de “Els Quaderns de Malte” i precisament, les persones amb qui he més conviscut resulta que estan mortes (i tampoc comprarien els meus llibres, escrits o dibuixos). Més enllà de pretendre morir a res,  o en la més absoluta indigència, -com Mussorgsky- penso que avui en dia s’ha esdevingut necessari, si no és que s’obre la porta del “culte” (com “una pel·lícula de culto”), deia que s’ha esdevingut necessària la inversió en actualitat, en coneixements comuns a la majoria de la societat, al que entenem que preocupa a la majoria i per tant fa necessari de conèixer-ne l’àmbit de manera que no es podria parlar de la Copa d’Europa del Barça, la primera a Wembley, sense el gol de Bakero a Kaiserlautern, ara per fer-ho gràfic. Com tampoc ho és de considerar justa aquella pròpia final o un partit qualsevol…

Sol, també donar-se el cas de “L’efecte Joyce” amb “De entre los muertos” quan “amb la quantitat de joves glòries que s’han perdut, que només quedi aquest -que seria jo… com a artista i autolísic fustrat- en aquest racó de Món per explicar (més o menys) el que diu”.

Per tant, lo de representar un País, un poble… bé! Tinc al meu favor que principalment la Societat Civil Catalana, o el que sigui que “se n’entengui per”; i per extensió la Espanyola… ¿no podríem dir que faci públiques les seves principals preocupacions? Per exemple pel fet de viure-hi a Catalunya i Espanya. Tampoc es comenta massa obertament, profundament… és cert a banda de Messi i Pedro Sánchez, -o fins i tot el ja gairebé desaparegut C.Puigdemont- de manera que “coneguem” en un -anem a dir- 95% a ningú que no sigui del món de la faràndula com la Lola Flores, la Mari Sampere o en Joan-Manuel Serrat. Fins i tot el mateix Lluís Llach ha deixat de representar a ningú que no sigui ell mateix i a un petit col·lectiu de residents a la Plaça Reïal (excloent-hi els jesuïtes que hi viuen) ara que s’ha ficat… bé potser precisament perquè “ja fa temps” (que s’ha ficat) en Política.

Lo més trist, no coincidiria amb la veritat, que seria el no representar a ningú. Seria excepcionalment voler-ho fer ara per a donar-se-les de integrat. Per tant: “Zapatero a tus zapatos” parlant del meu llibre (que he de escriure encara) i deshabituat, per lo general de la Liga, lo qual cosa és ja un símptoma de personalitat executiva.

Un altre punt que podríem considerar comú a un poble “oprimit” i victimitzat seria el desencisament… -ara que hi ha tanta gent que vota a VOX-. Però sincerament no formaria part de les meves assumicions com a pretès escriptor representant de la “meva societat” -la que m’envolta física o gràficament- de manera que aquests partidaris de la dreta es posessin a declamar les meves participacions culturals en reunions seves en círculos reducidos no muy amplios que deia en J.M. Aznar del xerrar el Català.

És en aquest sentit, i ho recalcava el senyor L.L. Radice que no era tant o quant més destacable el desfasament, no ja tecnològic entre els Romans i els pobles Bàrbars (com ho seria entre nosaltres  i els votants de VOX) de manera que tot i així o potser per això el que va acabar passant-li a Roma va ésser el que va ésser… com tampoc qualsevol acaudalat universitari espanyol (que no tiri de beca com la majoria vull dir, i per tant un Màster) i que estiguera estudiant per estudiar, perquè fins a segons quina edat, s’ha fet sempre… com tampoc el ciutadà mitjà americà del referit “personatge de economies socialistes al 1977” del mateix Radice. (Recordar aquí que per Radice la superioritat del socialisme en front al capitalisme que es donaria intel·lectualment) Radice s’oblida del poder mutant de la ignorància, de la inconsistència i de la desprincipalització (de renunciar als principis: -per exemple de tenir els fills que Déu ens doni i ajudar-los que va fer un avi amb nosaltres-) a canvi d’una seguretat econòmica i de posseir un trocet de Cel (un racó en l’aire, un pis, sense solar ni res) i un cotxe més o menys a la última, per no parlar del “telefonet” o de que amb dos fillets: un monovolum!

Alguien especial…

Seguint el fil de lo postejat tot just anteriorment en aquest espai nostre del “xerrarperxerrar” sobre l’artisticitat (el ésser artista, fer art i pretendre-ho) i avenint-se a compartir-ho amb el concepte de Moment Còsmic… Potser que definim, que historiografiem el concepte de Moment Còsmic, primer des del seu vessant més purament teòric, és a dir, abans de que dissertéssim sobre ell i dient que es produïa en un Somni:

Somiava jo amb un noi, veí, que es deia Noel. Resulta que reduïdament, al meu imaginari (mental, és clar -doncs estava somiant-) jugava jo, -la meva ment amb mi- amb la possibilitat que com d’altres vegades s’havia donat -si més no una segur… encara que no recordo amb quin nom era!- s’havia donat que la mare, sorpresa per un nom “nou” s’havia “ofert” a congeniar, a debatre, a parlar de fet amb el nou personatge.

Així, per exemple -per al cas de “Glòria”- la mare hauria volgut parlar amb la Glòria de l’orígen del seu nom, de com es deia el seu avi, fins i tot potser de si tenien el mateix color d’ulls i si ho sabia, i en aquell somni que us deia, i que estava jo explicant en un post (en un escrit) es resumia en un “Farem un sopar!”

El “moment còsmic (d’ahir mentre somiava)” és doncs un punt indeterminat en el temps que es nodreix de varis coneixements: El veí es diu Noel, la mare vol fer un sopar perquè no en coneixia cap -i li agrada la vida social- i per mi; perquè de petit ja n’havia tingut referències de persones que es deien Noel, no era res de novedós.

Així el moment còsmic, puntualitza que fins on hem arribat; des de l’inici de la Història meva, que seria -des de que ho recordo efectivament- la meva vida; i tot i que no poguem ubicar massa concretament aquell espai de temps en que suposadament, perquè no ha passat mai que tinguem un veí que es digués Noel; tot i que, algun veí… fins i tot més barroer del que seria admissible en les contiendas de quan hi havia el meu pare; i amb clares referències a la següent part del somni (i del sopar) on ell, el meu pare de presència inesborrable per a aquests afers de admissibilitat… algun veí sí que l’havíem tingut (de nou).

Esdevé d’aquesta manera una espècie de Consciència de la meva pròpia persona, el narrador, com a ésser coneixedor, fins i tot diré que coneixedor de més coses que la meva mare (per exemple tenint referències d’un Noel) i de la meva memòria per tractar-se, el món dels somnis d’una precisament memòria tant: com fugidissa és -perquè no recordem la majoria dels nostres somnis- com de impactant -fins al punt de creure debades que ho hem certament “viscut” quan només s’ha fet present en el pensament i reclamant-ne una justificació als altres que en participaven… d’aquest impacte-.

Suposo, doncs que us ha quedat clar que Moment Còsmic és de difícil ubicar en la línia del temps, fins i tot quan ni l’objectiu ni el motiu principal (del somni, com de l’impacte) s’esdevenen tant flagrants com al moment de exterioritzar-ho i plasmar-ho en un escrit tot programant-ho.

Que es pugui relacionar amb F.Kafka diré que només ho fa possible la pròpia historia, en aquest cas de… ara ja! Milions de persones que l’hagin llegit a ell i no s’hagin empassat el meu escrit “Noel” (present al “noucanjosep.blogspot.com” per exemple). Així l’Èxit… la Glòria Heheh ja s’ha fet present en les vivències de l’hebreu de Praga passant a la Història i l’altre afectat de la Tisis i la Esquizofrènia, que seria jo mateix, i tot i que amb més extensió “mental” envers noms i cognoms que siguin recordats per la meva mare i per mi (la meva mare, segurament, també era esquizofrènica i alcohòlica) amb un desenvolupament més flagrant de la malaltia que tots tres.

Es tractaria de investigar quina mena de fàrmacs (¿es deien així llavors? Ho dic per el Láudano de J.L. Stevenson)… fàrmacs que motivarien somnis “molt…” o “tant o més…” diré que colpidors com el del “caballo blanco” que tenia anotat (en algun lloc) Kafka i que va baixar del seu llit i va marxar…

I de tantes altres coses que en realitat es tenen per somiades i que és en realitat el “cafè en sang” és a dir, com en el cas de l’estar intoxicat per alcohol i que corri per les teves venes, el cafè provoqui en casos de somnis famolencs com el de Bernat Metge (diu… parla l’autor medieval de ‘una mena de somnis que només es tenen quan “es dorm de gana”) doncs passa que es passi primer l’efecte del somnífer que em prenc jo (Kafka potser també però B.Metge ho dubto seriosament) de manera que em desperti molt més actiu a les tres de la nit que quan me n’he tornat a saturar (de cafè) cap allà a les sis de la matinada (i em torni a adormir).

Fins i tot, i, de fet, molts dies no dino de son que tinc i aprofito per exemple a l’hivern el moment d’escalforeta que provoca la desaparició de la boira i la més agradable temperatura ambient.

Tant és així, que fins i tot a voltes, com a antic operari i treballador manual somio que faig peces “collonudes” i d’altres peces, per idiopàticament inútils o irrealitzables elementalment (sense una màquina d’embotir ferro per exemple i ara que em vingui al cap haver somiat, aquella solució exultant que somiava s’esdevé desil·lusòriament (com en el cas de un (bon) llibre) sorprenentment inútil en despertar-me. Inútil a tots els efectes… fins i tot els comercials heheh

(12/06/2020) Por de pronto les diré que “gracias al confinamiento” que estoy viendo a una psicòloga… como quien ve a una trabajadora social de manera que aunque no me ha solucionado lo de la irrealizabilidad de mis sueños sí que va aportando relativas luces a otras preocupaciones -del mundo de Morfeo- quizás más mundanas (o diríamos que más Pop)

Des-orden

En el moment de preparar aquest Post acabava de llegir un llibre (de Lucio Lombardo Radice) sobre F.Kafka: “El acusado Kafka” en el que el sobredit autor dels 1970’s feia una mena de posicionament sobre un F.Kafka “dissident del Comunisme”. Semblaria evident que per a ésser dissident se n’ha d’haver estat (algun cop) partidari. En aquest sentit em considero partidari dels afers més aviat “mundanales” de Kafka. Vull dir que llegir sobre Kafka és ja de per si un “Gran mal” però a més fer-ho en aquesta clau de Radice esdevé per malaltís, una mena de originalitat en el tracte que no em seria propi de la meva edat. “Cosetes” que tenen els llibres hahah.

Malgrat tot, ni soc jueu (em sembla) ni es dóna el cas de penso haver llegit “massa” llibres (en el sentit de uns de suficients –“enough” diríen els anglesos-) però malgrat tot sí que penso que amb el bagatge acumulat fins ara i amb d’altres “detalls” com el veure pel·lícules i la TV també (sobretot a deshora)… i l’estudiar Grau en Arts, no ho oblidéssim; fan que sigui capaç (suficientment, doncs) d’adonar-me, de compendre que existeixen diferents concepcions, imaginaris… del què és Art i per tant del que “es té per un artista” (de la seva condició de tal i dels seus propòsits) que en el cas de “L’hebreu de Praga” que escrivia en alemany, sempre segons L.L.Radice -doncs bé! comencem per dir que se sap que per els “aledaños” de Praga existia als 1910’s un neologisme en idioma txec, una llengua molt més integrada en aquella part del Món que no pas l’alemany de Kafka, un neologisme que significava “sortit de l’ordre, de la norma”: “ODRADEK” (es tracta d’un neologisme bohemi).

Doncs bé, entén Radice que per a Kafka… per a Kafka i s’entén que per a més gent, és clar -i si no ho entén ell (en Radice), no ens diu d’on ho ha tret- per Kafka per a esdevenir un artista cal primer ésser una persona especial. Segonament cal representar un “poble” una associació de persones, organitzades i tercerament cal cercar una… la! Perfecció (en el Art s’entén) en ICARIA Editorial, 1977.

Afegiré que aquestes característiques (de l’Art/artista) no són doncs en absolut ni creació ni exclusivitat del “geni” txecoslovac; sinó que més aviat es tractaria d’un assimilament envers una doctrina “superior” (per tanir més adeptes, no ens penséssim!) i que el bo de’n Kafka hauria adoptat. Una gran pregunta seria fer-se el qüestionament de si Kafka ho va fer per a si mateix (i prou… vull dir si de fet ho estava “compartint” -que diríem avui en dia)

Per tant, no cal sentir-se (sempre que alguna vegada haguem “combregat” d’aquest aïllament de Kafka, d’aquest sots-univers de soledat (tísica i esquizofrènica), deia que no cal sentir-se… o potser sí: Afectat per el fet de no haver estat dels primers (de fet son poques les coses primerenques que ofereixin retribució econòmica i no en canvi demanin diners de manera que fins i tot en aquest punt poguéssim sentir-nos “afectats en sobremanera” (entenc que en afers sexuals i de transmissió de malalties que porta la brutícia (sexual i tant i tant txeca per exemple (ho podré dirimir més endavant en aquest blog llegint a Milan Kundera “La Insoportable Levedad del Ser” i plantejar-nos que en afers de promiscuïtat: “No estaríamos tan mal!” que deia en Joan Laporta aquell dia de l’assemblea del Barça.

Per tant tot i que us deia que no cal sentir-se’n, d’afectat, sí que la major part de l’estructura (del Rizoma fins i tot que ens comentarà també als 70’s (ó als 80’s més aviat) en Gilles Delleuze i en Félix Guattari, la major part de l’estructura d’allò que anomenàvem (i per a altres afers) Moment  Còsmic ja estava feta només de sentir-se Individuu. Però cal plantejar-s’ho, és clar. Suposo que serà, també per allò del “Home sol-Home bo” de’n J.J. Rousseau o lo de’n Hobbes “El hombre es un lobo para el hombre”.

O sigui, que majorment, dir -com ho fa Lucio Lombardo Radice- que un individuu que escriu en els anys 1910’s “unes frases” més aviat uns paràgrafs que no tractarien de “la voluble ciencia de la Poesía” doncs que ho podríem encabir en el Moment Còsmic que us deia ja està estructurat (i també llavors si més no superficialment, des de feia temps) dotat d’una transmissivitat del sentiment i segurament, per la més extensa -gairebé aclaparadora llavors- referència a “El Processo” (en detriment de la més modernament abordada al nostre país “La Metamorfosis”) per altra part, també, és cert que ensortint del franquisme tenia un mercat més definit. Amb això vull expresar una intencionalitat i una venta de Radice cap als afers més oportunistes de la “idiosincrasia” -certament volàtil- i al moment/oportunitat particular del de Catània.

Entre els meravellats, o potser -la referència és més aviat d’esquitllada i es dóna com a culminació- d’una obra de em sembla que un sacerdot catòlic preocupat per afers comunistes direm que Mediterranis: JOSÉ-MARÍA GONZÁLEZ-RUIZ (del que n’hauríem celebrat el sant aquest passat Divendres 26 de Juny (san Josemaría)) mai a títol compilatori -aquesta referència a Radice i una altre a un llibre que només està editat en englès-.

Lo de ésser, doncs, una “persona especial” que proposàvem com a característica -adoptada per Kafka- per a esdevenir artista o per a fer Art; s’esdevé, en el cas que estiguéssim fent una obra “in extenso” sobre tot el que pot abarcar l’Art i doncs a nivell molt més mundà i personal de manera que volguéssim dirigir i abocar cap a l’art a tots els lectors (del Manual) podríem dir que TOTS SOM ESPECIALS si més no, tots hi passem per aquí, i amb encert o sense tots ens n’hauríem de sortir tard o d’hora.

Per exemple dir que només la “mercè” de les dones txeques faria suposar la possibilitat de que, després de tot lo viscut (depressivament pel beure alcohol) plantejar-se de casar-se i doncs de tenir fills i de com educar-los que seria el menys importatn perq  uè ens hauríem de deixar endur per la “idiosincrasia” doncs que “tener los hijos que el Señor les dé y mantenerlos y dirigirlos en esta vida”

Es en este sentido de ahora que de lo de cinco años antes de morir “asesinado por la presión social y sus devaneos -que les comento-“ que Kafka se lo escribió a su padre en una carta que no anda por cierto descolgada de polémica sobre si Hermann Kafka la leyó o pidió a su hijo que se la dejara en la mesita de noche que quizás por lo sobredicho de ODRADEK presupone una relación por cuanto poco viciosa entre padre e hijo en un momento en que no parece apropiado referirse (más) a ella (la relación viciosa). Sólo Dios dirá en qué medida ese vivio es entregado o recogido unidireccionalmente o “por error” y en ello habría si fuésemos payeses de referirse ala madre de Kafka pero intuyo “una polarización de la ausencia” (de ésta).

Poco más puedo yo añadir en ateniencia. Por de pronto diré que, a pesar de que mi padre y yo nunca hablamos ni tan siquiera de la abejas, sí que me veo escribiéndole una cara (al Infierno Jajaja) en la que me propusiera, aún (quiero decir antes de cumplir cuarenta años) formando una família y prometiendo (quizás compasivamente, quizás por decoro (más formal que otra cosa porquè se trataria de una “formalidad” escrita: una carta) educarlos como él (mi padre) lo ha hecho.

Tal cosa, -no escribirlo ni pensarlo- sería una aberración y des-sustanciaría el proceso dado en los tiempos en que vivíamos los de casa cuando mi padre aún tenía “EDAD DE VIVIR”. Quiero remitirme pues a la condición precisamente de “salidos de una dictadura” y caminando hacia una especie de diré “sexualidad” que como se decía en un serial televisivo (“Plats Bruts” una sit-com) “entre técnicos, no nos tocamos (que ya me han dicho que pierdes aceite)”.

Pues bien ese momento cósmico maravilloso y al que le consideramos un espacio en el cosmos dónde se reflejaría toda esa… ¡bueno! si Dios hizo el Paraíso donde alojó al hombre pensante habrá, digo yo, un espacio… un lugar donde se alojen todas esas recónditas cosas que pensamos y sentimos cuando leemos, los que podemos, a Kafka… y, siempre y cuando las hayamos realmente sentido y no sean fruto de un acondicionamiento externo para la predisposición lectora más propia de “nuestros” (los de entonces cuando leíamos “grandes obras”) tiempos.

No em puc recordar de quan estimava al meu pare…

Lluny de melodramatismes afrancesats… entenc que la figura del “pare” és especialment punyent (i relevant) en el cas dels nostros veïns; i, malgrat sigui ben cert que com ja us he explicat alguna vegada (i no fa pas massa d’això… una altra vegada! ¿no recordo on? potser està al “ncj-isback.blogspot.com”) el meu pare es passava les tardes de infantesa; durant i després de la Guerra Civil a pagès on la meva àvia ensenyava a cosir, a sota d’una taula camilla, i, devia de ésser a l’estiu, perquè sinó el braser i el meu pare no podien estar “respirant el mateix aire”… Deia que es passava les tardes d’aquella seva tendre edat i (després) vindrien les anades i vingudes amb els Minyons Escolta (“Boy Scouts”) escoltant com les noies es llegien, en fascicles o entregues, contes i novel·les PRINCIPALMENT FRANCESES: “Els miserables” o “El Conde de Montecristo”.

A banda d’això, ell principalment… vull dir que tenint una mare de cognom ‘Danés’ (amb vocal neutre si ho catalanitzem… ¿ho era de català?… el cognom vull dir. No ho sé. La àvia representava que era una dona solitaria… no recordo si els meus avis doncs o els pares d’aquests es van casar “dos germans amb dues germanes” però suposo que sí que van ésser els avis perquè jo n’he vist una foto, i tant endarrere en el temps, a Vic, no compto que hi hagués prou càmeres com per tirar-ne de fotos “al mig del carrer” com la que em comentava (també) el meu pare.

Volia dir que bàsicament amb un gentilici de pertanyença nacional (que seria ‘Danès’ i més venint la família (aquesta dels avis del meu pare sí) de La Seu d’Urgell (a prop d’Andorra) no es pensessin pas que no ho eren de francesos.

Encara diré més, no serà la primera vegada que per l’enraonar en català que he heretat d’ell (del meu pare) em tractin de francès. ¡Quin gran país França!

És cert també que podeu trobar el cognom ‘Salvani’ a la “Divina Comedia” del autor medieval Dante Aligheri. Jo mateix en saber-ho (un dia buscant parents per Internet vaig trobar la referència en l’obra de l’italià) em vaig llegir el llibre; però no em va acabar de quedar clar si era un personatge dels “amics” de Aligheri, o, tampoc es dóna, ell cas que se’l titlli, al Salvani aquell se suposa que originari de la Provença de massa galifardeu.

Així doncs, s’entén que el meu pare (per ell feia) insistís meticulosament… be meticulosament seria en aquest cas nostra de comunicació epistolar; en realitat el meu pare gairebé que “tirava capellans” de lo enèrgicament que ho proclamava la ‘A’ de SAlvans i això feia que els més erudits que, desenganyem-nos, eren poquets entre els professors de col·legit que no jugaven a les màquines escurabutxaques o que prenien “carajillos” i encara rai… rai? o prou? que hi havia algú que havia anat a la Universitat que es pensava que lo de SAlvans venia perquè suposadament “havíem perdut” l’accent gràfic del manlleu en castellà.

Així, i precisament perquè si una cosa no va fer mai el meu pare era escriure cartes (si més no, no “al meu estil d’ara”) si no eren explicacions tècniques o comercials (que de tot se’n sabia escapar aquell home) del Taller precisament per allunyar-se d’una suposada catalanitat que li atribuiria el ser de la comarca de “la Selva” a la província de Girona, de capital Santa Coloma de Farners.

Així, i també ja ho he dit, no som una colla d’allà a n’aquella comarca, sinó que som francesos. Apa! I sigui dit que tot i “el cervatillo que em vaig comprar abans de fer la mili”.

Dic lo de “el cervatillo” perquè m’he estat mirant les actuacions de Gregory Peck. per exemple a la pel·lícula de 1946, “El Despertar” on en Gregory, fa de pare de família de un nen que n’adopta un de cérvol perquè viuen a pagès. Recordo especialment un dia que la passaven per la tele i que la meva mare va proposar de revisar-la (jo ja tenia uns vint-i-cinc o trenta anys i el meu pare va dir que era un “tostón”.

Tant és així que fins i tot quan reviso el moment de la vida en que es va trencar la meva admiració pel pare, que per cert havia nascut a més no feia gaire des que ell va vèncer el seu alcoholisme i la addicció als Optalidons mentre la mare es cuidava de guiar-me cap al, mai més ben dit, “fill de puta del meu germà”. Repassant, repassant he arribat a la conclusió que es va trencar participant en les activitats pròpies de l’aprofundiment social en les activitats que fèiem a l’escola, com jugar a bàsquet, i abans de començar a beure (regularment) em vaig incorporar a l’equip Cadet del C.B.Vic.

Els dies d’entreno, alguna vegada ens colàvem al autobús de línia i teníem diners, i l’experiència d’haver anat ja als atletes, també de Vic, per anar a gastar-los a un, el únic, “bar d’ambient” de Vic mateix: El Nexus.

Allà, al C.B.Vic, amb un estrepitós fracàs sobre la meva progressió poc ortodoxa (al col·legi jugàvem amb cistelles més baixes encara que les de Mini-Bàsquet va començar “la gran depressió” Per lo de aficionar-me als depressius com l’alcohol. Malgrat tot, i lluny de pagesismes solitaris com el granger del cérvol em vaig començar a emancipar, tot i que de manera greument errònia i vaig encaminar la meva (ara a aquesta edat de cinquanta i des de lo dels antipsicòtics a partir dels vint-i-un anys (que engreixen) la meva “triste figura” per bars i discoteques. Me’n faig creus.

Ignoro perquè el meu pare… bé! ho ignoro… el meu pare era malgrat tot un home cabal… no va voler als vint-i-cinc diré una Renaixença de la nostra relació. Potser havia pres jo massa depressiu sense tenir-ne edat encara i m’havia desfigurat encara més que amb les companyies d’aquell internat de castellans. Per tant, lo del “Home sol-Home bo” (que deia Jean-Jaques Rousseau) seria només vàlid per a casos… de minyons escolta, i dels elegits per a la Reproducció Social que no es perdin en viaranys poc recomanables a qualsevol edat de fet.

Ara parlant (per parlar…)

Ara explicava al blogspot on he reobert el ncj (“ncj… ha tornat!”) explicava lo de que es veu, dic es veu perquè ja no la podrem jugar mai: la partida amb el meu pare que és al Cel… doncs això que teníem una partida pendent.

Tant és el cas que fins i tot a voltes em pregunto si vaig deixar de aprendre a jugar als escacs des que el meu pare em va dir que “li agradaria” jugar una partida amb mi…. una vegada vaig guanyar a l’ordinador…. (nivell 10 sobre un).

També s’escau que des de que bec, un dia ens vam prendre una cervesa, era divendres al capvespre i ens hi van convidar que no he tingut mai més paciència per res. Potser sí. Quan estava desintoxicat a Planta o a la granja de Egueiro (però no en vaig tenir prouta com per a quedar-m’hi (a la granja). “No he tingut mai paciència per res” doncs imagina’t pels escacs!

De fet els escacs… ni tant sols els escacs! El seu tauler! serveix només per explicar la progressió geomètrica com una cosa inconmensurable. Em sembla que es parla de un granjer xinès que es fa prometre “el quadrat” de un gra d’arròs per cada cel·la i els grans d’arròs, cap a la meitat, no hi queben en una casa!

De totes maneres malament ens ha d’anar la vida si de joves ens preocupéssim (o ens haguéssim mai preocupat) de guanyar partides d’escacs. Vull dir que no està malament això de les inquietuds per a desenvolupar la intel·ligència, ans al contrari! quan més intel·ligent siguis més es riuran de tu els de la Coca, o els alcohòlics o les meuques a les que els toqui de xuclar-te els diners (perquè si no no series espanyol)… “ni d’eixe Món”.

Em plantejava jo una vida en la que l’experimentar amb les drogues (de gran ja) no sigués com aquella mena de competició per desenvolupar el cervell cap a vessants potser més tècniques o potser més teòriques, és clar i pròpies de la salubritat docent i dòcil de la infantesa, no?

No és pas doncs que ara ens haguem d’escandalitzar pel Trivium i el QUadrívium… per la Càbala que han de practicar els jueus (ells ho tenen estudiat) a partir dels 25 o trenta anys. Així doncs en què s’escau que nosaltres encara, com a nació capaç d’abordar uns JJOO i una Exposició Universal a Sevilla l’any del cinquè centenari (se suposa) del “descobriment” d’Amèrica… ho dic pel “…virtus quoque…” del Pangue Lingua Gloriosi i que consti que ja sé que una monja fins i tot es va morir (de plaer… com a l’Èxtasis de Santa Teresa” de’n Bernini…. doncs que la monja es va morir de gust recitant-lo. Això sí que és per llogar-hi cadires i no una partida d’escacs. Carall!

L’amor… és educació!

Malgrat que com en tantes altres coses quotiduanes de la vida, sigui ben cert que fins i tot els “self-made man’s”, s’hagin amoïnat ells mateixos ja d’adults -i conscients doncs- d’ammotllar-se a les “necessitats” de l’existència (entesa com a sobreviguda experiència de vida) i, de manera que determinades tècniques (“skills”. Que es poden anar adquirint al llarg de la vida) posem que per productives… es retroalimentin; arriba el cas de que l’estimar, el compartir conjugalment fins i tot hagi involucionat envers ensenyaments que normalment no trobem en llibres de fa més de cent anys per bé que es pugin intuir en obres de Shakespeare.

Així la meva parella em deia -ara fa un moment- així entre que exclamant o declamant potser:

-Quiero ir a Francia! Aquí tengo que tratarme… allí no… qué tengamos algún sitio a dónde ir!

Fa de mal dir però entre la sobrietat de saber que tenim “poc efectiu” i, per tant, ens estimem amb cordura no pendrem pas mai la decisió de “fugir” a França com ni es… -mínimament…-: “que no se baraja la posibilidad” -vaja!- fa de la proposta una mena de fugida tàcita cap al somni i la “enajenación” mental; un recurs tant poc recomanable com certament ni tan sols compartible… o molt difícil d’explicar

Em pregunto si… si no fossi per passar a la Història fent-ho ni el mateix F.Kafka amb l’apassionament amb Milena hauria gosat en condicions de normalitat -i doncs tranquilitat geopolítica- de marxar a França, o on s’escaigui, que no xerrin alemany.

Així doncs, esdevé només: el estudiar-ho i avaluar-ho (amb vistes a una real situació futura) el que fa de l’educació que us dic, i també, un acte de llibertat manifesta. Llibertat manifesta tant gran i… diré que indòmita que només un cobriment de les principals necessitats paterno-filials foragitades en una altre persona (el germà gran) dónen alegrement a la resta de descendents (quan més s’és el petit: més i millor) una coneguda necessitat de protecció que només la pròpia experiència per part dels ancestres, i, la qual cosa es transmet, és cert! (i no ens escandalitzem ara) de “agenciament de particularitats d’altri” en donin la por que per experta i/o experimentada (en la joventut…) i és que entre una mort en una generació i en una altra haurien de passar 20 anys…

Amor-educacio-gronxador

i ¿veinte años no es nada? És toooota una vida i forja precisament el que serà l’ocàs de la propera generació (i el que els farà “grans i porucs” – a més quan menys es creia que se n’era (de petit i poruc-)) esdevenint-se una altra vegada una apropiació de la potestat de persones només perquè les hem parides i s’escau que majorment es fan les coses, com deia, estudiada i avaluadament. Llavors “tot té un preu” i un cost doncs de oportunitat evident: “Tenir un altre fill o…” procurar que els que tenim es conscienciïn del que serà la nostra situació “una vez haya acabado con todo esto que me rodea” y que em deixarà sola al final.

I és que cal més que imaginació, potser el que cal és precisament una Caritat (entesa com a amor desinteressat) per a comprendre el que serà de nosaltres quan es vagin exfoliant els… les conquistes!