El conèixer, com a assimilació de factors que ens flueixen a la vida… al dia a dia de cadascú. Com interpretar-ho?

Benvolgudes, jo mateixa passo estones entre que, i permeteu-me un tema recurrent per a mi (com és el tabac) entre que, deia, fumant, entre que esperant algun esdeveniment que és proper en el temps, com l’apertura de la biblioteca… o potser més mundanament, i ho dic perquè ara no hi pots fumar, mentre t’esperes al forn a rebre el cafè del dematí.

És seguint aquestes pautes, que a voltes penses en determinades resolucions que dones per establertes, i, per tant d’un civisme indubtable i potser també inqüestionable que consistiria, en vaig llegir un cop, i perdoneu que us parli de biblioteques i diaris alhora… deia que vaig llegir en un diari… però no me’n recordo.

Mireu! passa com ahir xerrant amb l’Emília, l’autora de “Let’s do the… exercise!”. L’Emília des que va arribar, sota pressió, és cert! a una sèrie de resolucions d’efemèride que no publica. M’ha dit alguna vegada que ho ha intentat, de continuar publicant en anglès però li pot la coherència i el pudor i segons quina mena de maniobres, ni que sigui amb llicència d’escriptor, no li son… si més no: còmodes.

L’Emília em deia: “Has de llegir entenent cada línia que llegeixes, i sinó tornar-hi” i jo li deia que això no era així. Que no hi havia a hores d’ara, i a la nostra edat cap llibre que parlés prou del que ens ha passat o del que ens passarà com per dedicar-hi massa estona (dos mesos vaig dir). “No ho hem d’estudiar tot Emília” cal llegir i captar la idea principal. Com si d’un text en llengua estrangera es tractés, que ni hem de obligar-nos a destriar massa les diferents paraules més idònies per traduir-ho a per exemple la nostra llengua mare, ni segurament, bé impossible no és, però sí que fins no fa gaire era impossible de néixer i créixer en almenys dos països diferents.

Es podia conviure en diferents llengües, però mai arribar a una mena de subjectivitat global o de comunitat que fessi de una mena de sentit comú que ens faria, quan estem al davant de un text o d’un llibre (fins i tot un diari) destriar aquestes paraules -i perdoneu la conya-, de manera democràtica, és a dir com ho faria una majoria ja sigui simple o de més de la meitat (ara que tenim les eleccions per l’Autodeterminació per al proper dia 1 d’Octubre (25 dies… ¿ençà?).

Miro de dir generalitats sense trobar exemples ni capficar-m’hi. Ho faré una mica però: La zurda i la cama esquerra formarien part d’una mena de fenotip social i de cultura bàsicament dicotomial. La zurda ens donaria a entendre una mundologia i coneixement d’estranyeses i singularitats que la farien més propera (l’acció que es pugui desenvolupar amb la cama esquerra, que seria per exemple etzibar una pilotada). La cama esquerra, a la meva personal singularitat implicaria una acció del dimoni. una cama que no és la pròpia i per a la que, ja ho hauríem de saber, no és bo que s’empri. Però això que us dic està aconseguint precisament el que em proposava que no passés, com seria plorar perquè no hem vist el Sol quan les llàgrimes no ens deixarien veure les estrelles.

Deia jo que com si d’una llengua estrangera es tractés, de la que se suposa, i, com… bé és el cas de Catalunya on es pretenia que no es coneixia abastament la llengua propia de manera massa generalitzada, i s’ha fins i tot, no diré jo que malintencionadament, però sí que amb resultats força enganyosos, assolir determinades (posaré que) extravagàncies com seria claveguera per “cloaca” de manera que, segurament de manera massa brillant el coneixement genral, aquesta democràcia de què us parlava assoleix coneixements potser de substrat ìber i no aprèn francès o italià. ¿Coses del fet diferencial? Però no hauria de ser el tema d’ara. El que miro de proposar és que la gent que s’escolta el que dic (hehe escoltar el que es llegeix no és tan absurd, i la mateixa Neus en parlava al seu blog de “Oír i Escuchar” (vegeu-ho (aquí: Oir i escuchar), però millor primer [Aquí el Saber y el Estar(Ser)])… que la gent que s’escolta el que dic hauria de procurar quedar-se amb una idea concreta i dinàmica. Una mena de fil argumental i no, analíticament preguntar-se, o no fer-ho massa sovint, si més no: No ho considero gens recomanable si no s’està preparat per fer-ho (s’entén que amb un exercici continuat i potser també d’aprenentatge mitjançant el mètode del tampteig-error) perquè d’això i d’allò, si no sabem gaire de qui escriu el que ens escoltéssim mai.

De manera que: plantejar-se grans dubtes abans d’obrir la biblioteca sobre si jo tenia la sensació de que a una persona que fumava tabac del cart, li diu una pretesament guapa noia que li demana una cigarreta que “uy, no ésta no que no m’agrada” l’està forçant a un constructivament, esforç de posar-se a l’hora o és una pija que només valora els diners… sigui tant i tant: ¡Perillós!

Anuncios

Aclariment (Dissuassori).

En referència al comentari fet a n’aquest post al nou can Josep i a veure si us ha sé dur al pàgina del comentari i el retroenllaç a què vull fer referència sobres si ha arribat o no el moment i de fer què; dir que curiosament s’han produit a hores d’ara, malgrat sigui potser només per un moment, força descàrregues de l’aportació lírica que han derivat en una requalificació del sò i una pèrdua d’identitat del missatge. En concret, per als que hagueu arribat ara ja tard, com jo, la Joanna aquesta tarda a la biblioteca; la cançó diu “Ha llegado el momento: De la DESTRUCCIÓN” per continuar em el tema El Fin on diu “Es el fin ¡Al Fin! Nuestra muerte”. Si no recordo malament deia la cançó també:

“-Pueden ser ellos?       -Ellos … ¡También!” en clara dicotomia i referència al concepte de Nosotros/Vosotros, el Ying-Yang i el estar dentro o fuera que diría en Coco del Barrio Sésamo: “Ahora estamos dentro… deeeeentro-dentro!” És una llàstima això de la pirateria… però desenganyem-nos com diu aquella cançó “Quien a hierro mata… a hierro termina” (jack the Knive (Rubén Blades))

Què seria del Diumenge?… sense Jesús?

No demano… no demano jo tampoc gaires coses, -com diu que fa el mossèn-, tampoc demano: que certitivament ens ho preguntem com seria. Hi ha gent que s’hi dedica. Fins i tot que ho viu, això de no fer Diumenge amb Jesús. Segurament, i, no precisament perquè jo sí que me’n senti, se sentin ni responsables ni deutors pel gaudi que n’hagin fet o en puguin estar fent, de aquesta Heretat tot i no presentar-s’hi… i doncs, complir.

Heretat que mitjançant el major progrés, i una fermesa de més extensió “estamental” o “escatològica” (tant com a progrés de l’ésser humà, i és que en realitat em vull referir a diferents estrats socials que serien, en el meu imginari, diferents capes… potser d’una piràmide,Resultado de imagen de piràmide de Mintzberg [ i és cert que em sòna a… després de llegir-me hi he caigut! em sòna a un concepte de Teoria de l’Empresa, més concretament la piràmide de les cinc parts de la organització, s’entén que en una empresa-tipus o piramide de Mintzberg]. Sigui com sigui, s’ha produit, amb aquest progrés i extensió als diferents “estrats”(una desestratificació social), que us dic, social i que ha fet dels béns de consum, i, per tant, de producció massiva, s’hagin (i hagin, de fet), desenvolupat en aquestes capes de la societat “Civil” (quina collonada, no?) una serie de coneixements i conductes molt menys, veiem ara, absurdes.

De manera d’una entre que homogeneització, per la desapreciació entre el dissolvent i el “soluto” molt menys pronunciada, segurament, que el que ens proposa de recollir el què ens arriba de dalt, on són, les, -molt menys nombroses-, persones que dirigeixen (“y presiden”) l’estament clerical, (l’Església per entendre’ns, i, que darrerament s’atribueix tant de patrimoni com és la propietat de les iclesies i temples… i per cert: Com serà? que…). De manera que aquesta deshomogeneització entre els “alliberats” per la seva “categoria” i els que han o hem de fer la feina faci de tot plegat un acte, jo no diré que repulsiu, però sí que repelent.

No forma part de les meves tasques, ni fer anar a l’Iclesia, ni premiar els que hi vagin més enllà de amb un Bon dia o una mostra “cantada” del que sento i penso de Jesús quan em “reuneixo” amb Ell i que podria “il·lustrar” el comú pensament de “què hi faig jo aquí tant d’hora?”, o “per què som tant poca gent i de tanta edat?” i fins i tot, que a la tercera (pregunta) va la vençuda, “si no fan ni per la llum que diu el mossèn, i per tant no la poden pagar, com és que en tenen?(de llum)”

Però deixem-nos estar ara dels malabarismes financers que entre que estan de moda com estava la hipoteca, entre que és el que fem cada dia… cada divendres! -abans quan anàvem a comprar-; entre que ara, la morterada està i prové d’altres llocs, i tot el que s’en pugui treure dels de baix (i d’aquesta o de qualsevol piràmide social, que fora les piràmides de l’edat dels habitants d’un país, tots ens imaginem quins són els més afeixugats… o no tant! Vull dir que ni tant imaginem, ni, segurament, alguns, tant soferts com ens és de grat a estones pensar), que som nosaltres, sempre! doncs que, per esforçat, creix en valor si més no en valor apreciat i quantificat a manera que ens ha sigui més proper i mesurable a nosaltres mateixos en barems de complicitat i ferma comprensió del cas i de tots i els que més siguem… perquè estem en democràcia; i per tant “el poder para el pueblo” encara que no sapìguem quin?; doncs que desenganyem-nos, i, per tant en poder “factic” (emprant factic en termes més genèrics que el que li és propi com a conegut per poder (aquest) de la premsa de entre que manipular, convèncer, distorsionar potser i que creen el que en podríem dir una segona plusvàlua, la plusvàlua del sacrifici, si algú recordés, i precisament per l’acció entre que del Govern a les escoles i el propi facticisme tàcit de l’oblit de preocupacions que segurament abans perquè es feia més “safareig” i vida en comunitat, han desposseit de misticismes i soleres pensaments socials (o Sociologies) cap a una vessant molt més etnogràfica que provoquen en una justa mesura, (i justa per exacta, no per equitativa) una apreciació inexcusable des de que sant Pau, “va tirar les hòsties mar enllà”.Resultado de imagen de fresc com una rosa

És molta la feina que, coneguda ara s’ha donat a entendre van “produir” aquells de les altes (en la piràmide i en l’obra de teatre que conec d’oïdes (que es diu), doncs l’obra de teatre de Àngel Guimerà: “Terra Baixa” amb en Marcelic). Altes dèia “altes categories” que no s’haurien de barrejar amb els de baix i que no havien de “jugar-se el coll” o la pell potser si la trajectòria de tota una família i per centenars d’anys, com avui que és sant Ponç, el “Poncio Pilatos” amb tota la desgràcia que en altres hores potser des de la simple òptica del Romanticisme ens donava per “passional” el perdre el que, i ja ens ho explicaria, si hi fossim, un altre (el com s’ha aglutinat aquest Patrimoni i amb quines juguesques i malifetes, vils actes i traicions, s’ha assolit una mena d’Status que fa de l’encontre amb Jesús una hibridació solemne (amb tot lo del “caminar cap a la destrucció” a la que ens veiem irreversiblement abocats com a híbrids i com a germans d’un Déu fet home que tenia per missió la de guiar-nos cap a un altre coneixement que per l’abandonament a segons quines “categories” d’aquest altre coneixement, potser fins i tot anterior i latent, com la manifestació de Nessie a “las mentes inferiores”, que serien els ocellets que ens han explicat que allà hi era ella encara que ni l’han vista en vida ni… potser van ésser els insectes! Sí en reproduir-se s’ho explicaven de pares a fills (i filles), i al capdavall els ocells, que com a espècie animal va aparèixer molts anys més tard que Nessi i els insectes: com que se’ls va menjar, -els descendents dels insectes- ho sabien que Nessie hi era. Ara això, ens ha arribat a nosaltres a maneres que fan de la confiança en els estaments inferiors i la , precisament, passió envers la “desdicha” no ja el contemplar “un home de poca fe” com una persona perduda, sinó ja admirar-lo per les obres del seu braç i la seva dreta.

Certament, plantejar-nos Jesús com el nostre germà que ens ha de dur a la “riquesa”, on n’hi hàgiga, per cert! i pensar que el que ens convé de veritat és precisament un bé de consum més “potent” i modernitzat… i excusar aquells comportaments de vils traicions amb la nostra conducta, ens duen irreversiblement, altra vegada al “perecimiento” i “origin” (origin està en anglès)

Per tant, ens convé, de cares a establir un “treballar” per, entre que “el futur” entre que “les generacions venideres” i sempre… sempre eh? Sempre!: “La part que ens toca” (i el tot quedar a casa) un camí molt difícil per recórrer que demana d’una absoluta desprogramació de la vida i abandonament a la casualitat i la simple intranscendència de l’ésser (potser amb l’esclavatge) per fer més gran tot allò on ara hem arribat molta més gent (i massa gent que diu Dan Brown i pretén amb les seves novel·les -mal que em pesi-).

A partir d’aquí explicaré que si bé avui he resat, precisament per mi i perquè sàpiga, jo que no tindré mai fills i m’amoina poc el que facin, i es ben cert perquè no em preocupo de indagar-ho… no em preocupo de indagar-ho perquè em veig prou autosuficient per morir dignament, després de una vida poc plena i poc plena d’afalacs, per exemple, …el que facin els meus nebots i el meu Cognom, sinó que, i cada cop més Maditerràniament ara que ens anem veient amb els “veïns” del Sud… del Sud de més enllà del Sud em senti potser per l’edat que gasto a vegades, i sobretot el diumenge, quan trobo un Jesús o altre, més hereu i digne sacrificat (que la meva mare (paridora ella fins a cinc -o sis- volts) jo que potser soc adoptat perquè ella m’ho deia que no era la meva mare…. però fins i tot potser llavors era massa tard (per matar-la hehe) i perdoneu… diria la meva mare en una conscència molt més mundana i de tocar, ara sí de peus a terra, diria: “burro acabat!”).

Jo més aviat penso en pel·lícules del Far West americà i la poca por a la mort i al que ens pugui passar pel que la meva falta pugui provocar als qui en depenguin mai. Ser pobre no té perquè voler dir que no siguem egoïstes, oi? Al capdavall, com diuen els italians, ¿Què en treiem que no sigui el Dret?

tunned0005-sheetsDeia que he pregat per mi i perquè amb la meva partida, algun dia, deixi el futur a la vista ara per dir-ho d’una manera: que quan em reuneixi, allà on es veu que va dir JESÚS que no hi han vincles, i encara que fossi per mostrar la seva grandiloqüència a plantejaments de caire… bé de caire de “la mare que ho va parir!” (tot allò del casar-se fins a set germans amb la mateixa esposa que ara només m’ho sembla, no deixava descendència) doncs això ni per mi ni per res que els meus pares, mentre jo visqui, se sentin… no compresos, però sí honorats i tranquils allà on s’estiguin. Perquè des d’allà m’ajudin a… a fer-ho! -també ho he demanat-. Garirebé podem dir que he resat en contra de qui em vol fer caure perquè, com si fossi dilluns “en facin l’escambell dels meus peus” i ha resultat que en començar la missa m’avergonyia d’aquesta conducta i el mossèn, altra cop el mossèn, ens ha fet

1)donar gràcies a Déu per estimar-nos Ell tant a nosaltres en concret i llegiu (aquí)

2)a demanar perdó per els meus pecats.

He pensat en la meva família. en que Déu ens “ha beneït” amb tant d’amor de la societat que ens esbudellariem entre nosaltres i ha estat llavors que he pensat en la no-victòria i L’he sentit: Com una alenada d’aire fresc!

És quan passa… que es mor algú

No fem demagògia! Es comunament acceptat i difòs en els mitjans que en aquest país (majorment Espanya) “no es fa res fins que no es mor algú”. Per exemple no es posa una mitjana de formigó en una autovia fins que hi ha una topada frontal, no s’anula un pas a nivell a dintre d’una ciutat, o no es construeixen vados, també de formigó en els passos de peatons fins que no passa que es detecta un augment de la velocitat per dintre la ciutat (i a qualsevol hora).

Fa força temps, és cert! que dislumbro aquesta diferència entre el que és (i o era) i el que es publica, cada cop més irresponsablement als mitjans. per exemple tot això que us deia de que fins que no es mor ningú… estic segur que el 90% per cent de la gent que ho escolta ho fa per les notícies de la TV. Especialment, en aquesta mena de recull de testimoniatge de carrer i de barri que lluny d’aproximar-nos als afers de quotidianeïtat, relacionant els afectats amb els telespectadors, ha derivat comunament, en un coneixement perniciós de la realitat que ha fet, del conèixer-es una arma de vil traidoria que només serveix per a llogar un habitages al casc antic ara que ens en anem del barri cap a la casa unifamiliar o per fer dependre de determinats costums alimenticis a l’usuari desorientat. I sense cap explicació que pugui abstreure’s de una conducta de ciutadà modal i preocupat per el, potser l’entorn ecològic, en tant que de contaminació i pèrdua d’actius (pulmonars) naturals i de vista de impacte envers el “turisme”, sobretot de carretera; han fet deia del fer país una mena de… per mi, i ara que llegeixo més que mai…. no és que la llegeixi més que mai, és que cada cop llegeixo i escolto/veig menys notícies, i, la prensa comarcal és un recurs últim i accessible així com productiu als fets que ens motiven, sovintment, a l’hora d’anar a busacr el pa o d’anar fer el cafè al dematí per que, i tot anirà arribant, no ens ha sembli per exemple que estem tant i tant sols i cada cop més perquè la gent es va jubilant i morint extranyament quan o abans de gastar-se la pensió, o marxen i ens abandonen perquè precisament aquest fer país es tractava de indagar, investigar i “regalar” a qui pga les garrofes.

No serà la primera vegada que confesso haver sentit que de les garrofes se’n feia xocolata. Suposo, i mirant de rependre algun fil actual, com seria el de l’extraordinària calor que ens fa i que segurament no es produia des de els bombrdejos de la Guerra Civil i anys posteriors, i dic actual, perquè no fa gaire vaig llegir un post que deia que la calor que fa a la Mediterrània és degut a les “prospeccions constructives” del senyor BIll Clinton, llegant, després de deixar anar tot el seu antic i gairebé obsolet (si és que això de les bombes caduca (que sí)) el seu arsenal deia sobre l’antiga Iugoslàvia, i que la presència, per aquestes dates, en les que cap allà a l’any 1993-95 recordo veure iluminades les nits d’estiu per aquesta sèria de bombardejos, fa que en l’espai sideral que creuem per aquests moments de l’òrbita terrestre al voltant del Sol ens trobem components de radiació (que no té per què… doncs ni sí ni no… ser atòmica).

En aquest altre sentit de la calor, i per exemple, en Josep m’ha explicat que dimecres, ahir, li cva comentar a la xarrameca de l’encarregada de la deixalleria de BUfalvent de Manresa i ho va fer dins de la garita on hi ha l’ordinador… i el telèfon… només hi falta un microones! que al súper de casa seu li feien descompte, perquè no té nevera, en les coles que a la resta de mortals venen més cares si són refrigerades; i, avui dijous, tot això s’ha acabat. L’encarregada treballa per a Ampans, i avui corria per el barri ha dit en josep l’antic treballador, que de tot en diuen cocac ola, a comprar fresc. Com deia aquell a la trobada de músics antifeixistes, éts que és es colmo!

Nessie …el meu últim gran amor

Nessie, el meu últim gran amor.

De tot plegat en fa força anys, és cert! Però el fet de, trobar-se entre l’últim concurs del Regió7, -el diari comarcal-, i ara; unes restes fòssils al fons del llac Ness… m’omple de joia.

No havia estat a la Terra des de llavors, quan devien depositar-s’hi les restes i de ben segur que quan definitivament m’en envagi, trigaré força més a tornar que des de llavors fins ara.

És ben cert, i amb els ulls clucs… que de la notícia em meravella el fet que animalons que hagin conviscut amb el nostre darrer encontre, i de pares a fills, a l’època dels dinosaures, i els exterminats i d’espècies evolutivament diferents; entre Nessie, -la protagonista d’aquest escrit-, i jo ara; em meravella deia, el fet que d’aquella existència… agònica! de, qui sap del cert que no em tornarà a veure; i que en la seva soledat, perllongués el seu record i la seva “presència” (en l’entorn que li era propi, al llac Ness) i la seva manifesta també, és cert, voluntat de quedar-se a la Terra tal i com es va donar ,i sabem ara amb la notícia de la troballa de les restes fòssils-; com a pal de paller, i, lluny de les innovacions que va suposar la vinguda de’n Francis, el nostre fill… il·luminat… un híbrid de casuístiques revelacions i que va enginyar la nau amb qui vam anar, tots nosaltres més ell i jo, a veure galaxia, em pregunto ara:

¿Com és doncs possible la comunicació entre un ésser superior, en tant que de Nessie encara se’n recorden i fins i tot els de l’altra acera la de “enfrente”, que són els humans i les seves cabòries classicistes, en cerquin el rastre, de Nessie, tot i no haver… i fixem-nos-hi, ni conviscut amb ella, ni per una bona pila de voltes al Sol i per tant quilòmetres a la redonda, fan, -tot i que és precisament a na mi a qui li està més malament de dir-ho- que no només una possible llàstima, com la desesperada soledat d’aquell ésser en el racó buit de la galàxia que fóra la Terra… a Escòcia justament… el que ara anomenen un scottisaure -i la seva personalitat- han de fer recórrer tan llarg camí a les ànimes de tots el qui la van conèixer; fins al punt que entre ella i jo han passat milions d’anys i sense que ni els seus fills, que ella només en va tenir un, ni jo… ni cap deixeble! se n’encuidés?

¿Com és també possible que encara ara sabem que l’últim scottisaure va viure a Escòcia, tant a prop de l’entrada del Purgatori de Sant Patrici, ens en quedi només la seva agonia en aquell espai reduït, i sigui així malgrat tot i per tot? Perquè si les restes són fòssils, com es veu que ha passat, ¿és que va venir el meu fill a buscar-la i ja no hi era? ¿Una paradoxa de l’Espai-Temps?

Per què, a veure galaxia hi vaig anar amb el meu fill, no amb ella ¿oi? Això que s’assemblaven… Ara em feu dubtar…

Publicat per J. Salváns Arola (Joanna)

“El Carajo de La Vela” (Reloaded)

Amics i companys: ¿Què més puc dir(o desitjar)? “Tinc l’Antuán treballant-hi intensament!” (ja ha rebut el cabo). Avui ha passat una cosa de “lerdos”. Molt gran. A les tres, un quart de quatre de la nit/matinada, ha sonat el vibrador del telèfon mòbil i no podia fer res… absolutament res més que “elucubraciones”.

Els que no hagueu tingut mai un telèfon de prepagament potser us costarà més de anar païnt el que ara començo a comentar, i és en deferència a aquests “acaudalats” (és cert!) del dispendi en telecomunicacions que miraré d’expressar l’estona que ha ocupat el dematí del meu dia lliure, i, un cop més, miraré d’anar a pams.

Ha sonat el telèfon i no el trobava. Semblava dins l’armari, tancat amb clau, donat que l’altre dia venia de Castellgalí i es posava(el mòbil): “Sólo llamadas de emergencia” i no recordava haver gastat el saldo de l’Anticipo de Saldo que havia demanat per valor d’un import de 4’oo€. Si més no no recordava haver-lo gastat tot, fins al punt de ara no recordo des de on, -ni quan… però era aquesta setmana!- haver provat també d’escoltar el Buzón de Voz (que és una trucada gratuïta) i no ensortirme’n.

Per tant aquesta matinada em sembla que ni ho he provat -d’escoltar el Buzón-. Al final, ha passat que el telèfon era a la butxaca exterior de la motxilla de la feina i que hi era des de ahir al dematí que vaig treballar i sonava com d’armari perquè la deixut (la motxilla) dreta a sobre d’una caixa de poliester de tenir-hi sabates, a prop del llit i darrera el bagul.

He vist que era una trucada de la veïna de Tona, La Consol perquè l’aparell té identificador de trucades, encara que és tant obsolet que no permet destriar-les sense despenjar. Per entendre’ns: és “de concha”.

Donat que ja fa dies que em relaciono, més o menys, i amb la gent [que també més o menys “envolta”, com una corba envolupant que diria el meu professor d’Economia l’Emili Valdero, encara que no feia Lliçons d’Economia Recreativa com el desaparegut ja, i també, i a veure si no m’empatollo gaire i hi arribo a comentar avui dimecres, Fabià Estapé (per Emili Teixidó(r))] i amb les casualitats de la tècnica, que fan de les diferents disciplines “obreres” -com la dels delineants- quelcom de tant encomiable… inefable! gairebé, com el que us deia tocava la setmana passada, i, us ho deia al “noucanjosep” de la Setmana XIVª de mostrar, als qui més durament treballen, coses que “ni al más pintao” (“más“, amb accent i minúscules) com a en John Maynard Keynes.

Però ara, com deia el meu amic i company a la UOC i escriptor de un llibre a Plaza y Janés, el senyor Luis-Esteban Soravilla Españó, “no és el moment” (de tot això).

Fins i tot amb els cafès amb llet que m’he pres de Nescafé en sobre monodosi (2) i tot i estar interessat (i distret!) llegint a Goytisolo (“Señas de Identidad”) cap allà a les cinc en no poder-me dutxar encara -perquè suposo que es fa soroll- m’he adormit i fins a tres quarts de set. M’he dutxat llavors, i, amb ganes de pregar per la que m’he suposat em volia informar de la seva mort la Consol, he sortit cap al Convent.

Fins i tot ha passat que anava, per mi, tres minuts tard i la porta era tancada, -va amb interfono -i he trucat tot accelerat de cor. En veure la capella buida a dintre he mirat el rellotge i he vist, darrera de la càmera, que anava exactament vint-i-set minuts d’hora: Estàvem mitja hora abans i doncs a l’hora de la missa que sovintejava -abans del període de vacances-.

Ha passat la missa i he esmorzat amb un cafè amb llet moooolt calent i me n’he anat a La Caixa. He esta a punt de “fer volar coloms” i dir-li a n’aquella noia que s’havia mort una tieta meva però no ha arribat la sang al riu, i suposo que per la persona que ha estat atesa anteriorment a na mi. De manera que esperant que obrissin botigues i locutoris per començar a telefonar, si s’esqueia, ben lluny… fins a Madrid! m’he decidit a anar mitja horeta a connectar-me a l’ordinador del Campus de Manresa fent coses d’aquelles que no faries mai perquè mai hi vas a passar l’estona… més aviat és un fi, una fita i no un distreure’t.

Ja havia vist que també, des que deixut el mòbil(el número de telèfon) a Internet que em truca tot un seguit de gent que no conec i deixen trucades perdudes que no m’interessen ni es mostren, ara com ara, prou espavilats a reconèixer la meva identitat “internàutica” o de “navegant”, i identitat la xarxa, com és el trascendental fet de relacionar el correu electrònic amb el número de mòbil. Però ja van arribant i ara sí que rebo els correus evolucionats i demanant concretament que em faci soci, però no soc mai a temps de obrir les trucades que em fan, normalment entre setmana i al migdia.

També he pensat, a vegades i des que “va desaparèixer el saldo de l’Anticipo” que algú feia servir el meu telèfon allà on m’estic per exemple per comprar drogues i s’havia “colat” amb la despesa tot telefona que telefonaràs.

Total, que en veure també al matí un número de Madrid (amb el prefixe 91) com a identificat i que havia fet una perduda m’he pensat que el fill d’aquest senyora (que jo li volia dir que era la meva tieta a la noia de la caixa) i que s’està per les Espanyes treballant no havia pogut ésser a Taradell on s’està sa mare en el momentde traspàs, i estava tot contrariat al locutori a l’hora de telefonar la veïna (La Consol) i deixar-li un missatge al mòbil amb el que m’ha telefonat ella a les 03:15 perquè estava “No Disponible“.

Ara explicar que en realitat, no sabem perquè la Consol es deu haver pensat que eren les onze adormida que deu haver quedat davant la tele al seu silló, ha resultat que havia telefonat a les tres de la nit per deixar-me un encàrrec abans no se li passés.

Per postres, tot distret, acabo de descobrir l’orígen de lo innombrable: la Paraula “xarnego” que ve de (en el seu descobriment fet per moi) del manlleu (i que en feia d’anys que volia amprar el mot manlleu) “sorneguer” recentment emprat en un comunicat del’Antoni Bassas (l’Antuán per als amics de Manel Fuentes (el Manolo el cambrer)) i dit (sorneguer) sobre el seu també(com en Fabià Estapé) col·laborador a l’etapa a Catalunya Ràdio, i ara va fer cinc anys desaparegut, E.Teixidó.

Dir que sorneguer, i ho diu el institut d’estudis catalans, i permeteu-me un si no recordo malament, sorneguer és aquell qui obra irònicament per mostrar la seva hostilitat. Tenim que “sorna” al Diccionario de la Real Académia de la Lengua és obrar amb lentitud de posaré “torpe y tosco” com un “Lerdo” –tot i que també li raconeix, ad hoc un matís envers la categoria irònica-. És d’aquesta manera, que ja en deu fer anys” ara que hi penso, però jo “me enteré ayer (avui) ¿sabe?” que de sornejar deu venir txarnego.

I deixo les més plausibles ara explicacions per a més metòdica ocasió, i descansada.

Ben cordialment.

De la poca feina…

Hola, què tal? Com si d’un alcohòlic es tractés, us diré: “Sóc en Josep!” i efectivament, sóc jo, i, ja he sortit de Planta de Psiquiatria. Els dies passen molt… bé s’aprofiten els recursos allà: menges tot el que et donen, pintes i dibuixes amb colors i llapissos que han anat quedant allà d’altres usuaris que per Hache o per Be no se’ls han volgut endur, el diari s’està a la sala tot el dia i tothom te temps de llegir-lo… i a aquí anava. Ha resultat insultant! d’ofensa… vergonyós… de traca i mocador.

El ¿diari? Regió 7 s’ha afanyat a inculpar determinats col·lectius de joves afiliats a associacions juvenils amb pretensions rehabilitadores (que cadascú té la seva problemàtica: uns el carajillo, com el senyor Marcet i companyia i d’altres l’alcohol, la violència, les drogues i terminologies molt més generals i d’àmbit que podríem estudiar coma discriminatori… si més no: potencialment).

En aquest sentit, fa tanta calor, es veu, que jo estava amb l’aire condicionat des de abans de la fi del Ramadán allà a Planta ben fresquet, fa tanta calor que la gent ja diu i diu coses i es pronuncïa “oficialment” i tant oficialment com una, i avui en dia que ja tothom vigila abans de imprimir… fins i tot ha resultat que el ¿diari? esmentat ha imprès rotatius amb informacions de , suposo, “telefonades” al telèfon que podem trobar a la guia de telèfons (quan n’hi havia de guia) o que ens poden donar per un número de informació pagant la trucada.

Així, jo dic: “Algun mosso amb pretensions de notorietat” i de com el mateix ¿diari? ens te acostumats a gomitivament dir les coses per veure què passa… que aquí entre que a pagès, entre que a la Catalunya Central, entre que només quedem “pringats” sense suquet a Palamós i oportunistes de fer-se l’Agost a còpia de “vendre” (més o els suficients) ¿diaris? juguen amb l’estat d’opinió i la integritat personal no de joves, de ciutadans nouvinguts a la ¿ciutat? que evitant-se problemes, de fer-la petar per fer-a petar… o passen d’hora per el Passeig, que està en obres amb contenedors molt pràctics i preparats per a la vida moderna al mig del pas i que diuen molt de les tendencies avanguardistes i de “”desinformació” de tarannars pseudo industrials (i dic pseudo, perquè els que mai hem treballat i no ens hem dedicat a fer-nos valdre per la nostra pròpia entre que maldat entre que gomitiva formació política (i d’indubtable integritat) i de conducta social); i ens hem vist, precisament, per aquesta mena de política cada cop i volta més inexplicable de pobres catalans que ja fa tants (anys concrets i o generacions que són a Catalunya i per exemple ja s’arriba a temps tant immemorials on, precisament a l’estiu, i perdoneu la ironia, s’ha arribat a punts de dubte de les coses tal com són: Els Pons van per sobre els Rius per més que per exemple, i fins on arribem, el riu l’hagi fet, i desgastat, el Senyor-Temps) que al capdavall és del que es tracta! d’emmarronar a gent en propòsits basats entre que en la mentida, la inconsistència i la maldat de mires i pretensions fustrants per impròpies (i mai més ben dit això de la Propietat) per des de la pretesament humil posició… pel que veig de fa més de 40 anys -que ho volíem deixar enrere-… i de quaranta anys més -que van anar fent aquesta mena de gent amb un altre tipus d’empenta- amb els deprimits o els que s’hi que per visceralitat o injustícia van peerdre alguna cosa llavors-, i a còpia de coses que ara direm són característiques de (Oh!) Europa, com la pàtria, passa que és demostrativa de per exemple parlant del PIB de l’Estat espanyol i de recusos socials i humans s’ens doni a entendre que només, i per a més INRI, poguem valdre’ns de esferes de capacitat que suposin un risc físic, com una pallissa al passeig Pedro III que ara es veu que ni s’ha produït ni feia falta que giressim cúa (siés que començavem a valorar les nostres persones, i parlo per aquests joves i els que volem assolir uns determinats nivells de (¿també?) Personalitat ens valoravem a nosaltres mateixos d’alguna manera. Si més no aquesta valoració havia de ser de per exemple no ja valentia de donar la vida “Per Catalunya!” (Dónde quiera que esté) de guardar-nos prou ja de, ara que algú es preocupa per nosaltres defugir els problemes que poden, si més no, i perdoneu, atemptar contra la nostra integritat (física, és clar). D’aquí a defensar la por hi va tant poc com en aquests aspectes de “over” o “ultra” (hahaha) nacionalisme en l’esquerra o en la dreta de l’espectre “zenital” polític. Amén.

És ben cert que de tot plegat… entre que en fem un gra massa, entre que no sabem com collir-ho!

Acabo tot just de revisar un post de la Neus, la nostra cosina, -de’n Josep i meva-, que viu a Madrid. No és que no tingui, ni jo que anar a veure en Josep, ni la MªNeus que ficar-se en les seves coses. Per exemple, a voltes, passa que entre que no esmorzem, o que ho fem només una mica i fred, no és que el més calent sigui a l’aigüera, és que el més calent que acostumem a pendre sigui el cafè amb llet… o el dinar i avui, almenys jo, no ho he fet de dinar.

Estic reaccionària. Per exemple, es tractaria, sovint de veure el que… bé! us ho explico una mica: A la Universitat van parlar en un cicle (“Parlen els experts”) al que per cert no em van convidar en la següent edició, i, suposo que per poetessa i encolomar-els-hi, als professors de secundària de llengua catalana, un concepte que o bé no interessa, o bé no s’ha entès o bé ens deixaria retratats a na tots… o el més provable (tristament encara) és que ara no toqui. El concepte, llarga però no absoluta ni abastament desenvolupat al noucanjosep és el de “Parlar amb Propietat”, és clar.

Què ho deu fer, quan es copsa quelcom com a vertader, ample, total i integrador que no parlem de valentia sinó que marginem i diem boig a qui ens vol prendre el suquet a Palamós (Girona)

I, per tant, cal denunciar-ho com a fet reprensible: No només que per al meu entre que coeficient, entre que grau intel·lectual se’m pugui considerar massa llunyà a tota aquesta colla de pobre canalla a qui els toca de rebre entre que els impartiments i experiments dels reconsagrats (per aquest no entendre’m i no convidar-me a na mi) Professors de secundària, és que em dol que el que es pretengui sia fer país amb les mateixes armes que el franquisme… encara ara si cap molt més fèrriament útils, en el sentit d’aconseguir amb la interculturalitat de la que tant els agrada parlar i del gran, a la vista está, fraternitat que provoca entre “obrers” i el com cadascú es treu la feina de sobre… sobre tot quan aquesta feina ni es fa, ni preocupa a dingú que es fàciga, ni serveix per a res que no sigui demanar més diners i atenció. Atenció per a que entri-hi més gent i ja no siguem els últims de la cúa que per cert té més pretendents que la mateixa llista secreta de candidats a l’entrada de una fàbrica de mecanitzats xinesa amb candidats per a sustituir als obrers operaris que es posin de baixa, lluny de que per expertesa com de fàcil assimilació de resultats/producció s’esdevingui, la pròpia experiència que es lograva cadascú per el seu compte i perquè els interessava de fer-ho, un simple “si no me’n surto ho rabento tot” (i així serà més passional).

Per entendre’ns, estem arribant a una societat en la que el que, a manera de consideració mediàtica, és a dir segons la reconeguda per més gent, però sobretot els mitjans, que com sempre ens orienten en el què hem de fer i com tendir per no perdre comba (més que “continuar en la brecha”) doncs és als ulls d’aquestes consideracions i fotografies, així com documents sonors en el cas de la televisió, i que ens fan dir, per exemple… Repeteixo, ens fan dir per exemple: entre que no riure-se’n de la passió amb que ho expliquen (per exemple un foc, un accident… un pis de terroristes…) i el bon humor que tant es vanagloriava l’Antuán Bassas i que com veiem no és que formi part d’una “carrera” que per fer això només s’ha de saber posar cara de alguna cosa i després de tot, entre que deixar-se endur per l’onada i “la movida americana”, entre que fer teatre visceral. Diu molt de la nostra generació d’il·luminats que algunes de les més “considerades” preocupacions, formin part del món de la Faràndula.

Que si, (i espero que no sigui morta) La Núria Espert… doncs feia un Hamlet que t’hi cagues! ara per a no dir res en concret o en Flotats: “L’han fet doctor honoris causa”.

No seré jo, precisament, entre que obrera/escribent/administrativa del sector del metall qui vulgui maldir de determinats sectors que o bé no l’han buscat mai (la seva concreta generació i dispendi) la rendibilitat econòmica també, és cert, com a passió o acte enamoradís, ni segurament, acte purament de cofoïsme humà i naturalitat de dos mil anys el pretendre que si no anàvem bé amb la vida humana i si no s’havia avançat prou era perquè els sistemes no eren eficients i ens hem posat a quantificar dades i mes dades maquillant-les precisament amb connotacions sentimentals com la pàtria o el futbol/victòria. Ho resumiré tot seguit. Joanna.

Perquè parlem del 77 (1900)… (quan la confiança fa fàstic.)

Això és: sempre! La confiança fa fàstic sempre i això és el que comença a passar ja amb posicionaments i estratègies dignes del més mediocre sistema de ordinarieces i tonteries.

No se sap, aquí on soc ara parlant (Biblioteca de barri de Les Escodines) perquè xarrem del 77. De 1977. Perquè no diem que fa ja quaranta anys dels quaranta anys (de Franquisme) i encara hi som? Quina poca vergonya! Ni que ens faltessin els pèls per haver d’estar prenent-nos-els els uns als altres de manera que establissim una mena de atmosfera de progrés (a lo” Quico el Progre”) que a banda de… -si bé és cert que hi ha a qui l’agrada que l’enganyin-, a banda de dur-nos cap a una mena de “valenta” diu l’antoni Bassas… una mena de estratosfera, ara que ni pretesament el socialisme, ni sospito s’agoseri, el senyor Bassas a posar d’actualitat, cap mena de anarquia ni aldea global ens vulgui no ja fer, el senyor Bassas, comulgar con ruedas de molino com sí amb girándulas de feria que per exemple deia el barceloní Juan Goytisolo.

Trobo una falta de respecte -de lo més irresponsable-, a la intel·ligència, la integritat i la salut mental del “poble” el pretendre obviar i desmanifestar de tot el misticisme que envolta la personalitat d’aquest tipus de personatges del món de la faràndula (com el senyor Bassas… o l’altre afincat a Nova Iorq, el senyor Josep Guardiola) pretesament “capaços” es pensen ells no només de fer-se als ulls de les persones: interessants i engrescadors, com si imbècils a lo JP Morgan.

Ja hem comprat tots o gairebé tots l’esteladeta del balcó (si més no els que han volgut i que tenen balcó o finestra. Ja l’ha feta malbé el Sol. Ja hem, fins i tot passat un periode de cert acaronament amb la realitat que ens ha dut… no al conformisme amb un status quo d’espanyolitat, no! a la crua realitat que no son temps ara de tonteries. Només ens faltaven ara aquests subnormals de fira… de traca i mocador… de diada de sant Josep… de calendari ortopèdic per mirar de fer-nos creure que el que han estat fent tota la colla de funcionaris que van organitzar les cadenes humanes i les estelades de poliamida era fer precisament una vessant integradora amb el món (entre que Occidental… entre que modern i solidari).

Trobo que hi ha molts nens a l’Àfrica, i per bé que les “negres” pareixen més i més sovint, que passen gana i que estan en risc de malnutrició. Per exemple s’oferia de reconduir aquesta situació per a cada un d’ells per uns tres sobres al dia d’aliment que costen ¡60 cèntims! El tractament dura un mes. Per 25,50€ salves de moment la vida d’un nen. Per 1,500.000 nens i nenes son, a grosso modo quaranta milions d’€uros que podrien destinar-hi, més responsablement la publicitat del Barça.

El Barça?… com sempre! No cal fer escarafalls, amb el que gira el senyor Guardiola cada any i participant desinteressadament en aquesta mena d’actes com la presentació dels 111 dies, III dies (més que tres no hi ha res (que no resti)) podrien fer feina i no distreure tant amb les dispars conseqüències per a d’uns i d’altres i pètriament (de pedra i no de’n “Petri”) tant injustes com el participar d’una canibalada inconmensurable i de propòsit fugaç.

Ara jo… voldria parlar-vos del Planeta Terra, i de com anirà tot això de l’Espacio Sideral.

El meu germà Josep torna a estar ingressat a psiquiatria. No volia jo fer-ne escarafalls i pensava que amb l’aire condicionat un parell de nits a l’Hospital faríem el fet. Diu el Dr Pons que en té per dies, i a veure si no ha de anar per un Ingrés de llarga durada a Martorell.

He parlat amb la Neus. No vindrà. S’està massa lluny i segurament tot plegat és massa poètic com per desmerèixer el seu acomodament, tant urbà com el de’n Josep i meu, ara que som a Manresa… i en Josep, a Planta de psiquiatria, encara esdevé més manresà que jo -per contacte-.

Dimarts comencem a treballar. Hi aniré jo a la Deixalleria, en Josep tot just, com us vaig dir ahir al dematí, agafava l’Alta per la fractura de costella, tercer arc costal anant de Santpedor a Castellboix a peu, i va relliscar, per caure al damunt mateix i de costat de la seva pròpia pitillera metàl·lica que també, com la costella, va quedar feta un nyap.

No sabem, a casa per quanta estona ens durarà… això de la calor! fixem-nos, que diu la Neus al seu post de “El més fred és a l’aigüera” a fraypericoysuborricoblog.wordpress.com siusplau, en el que ens depararan, penso les incursions còsmiques. Primerament sé del cert que ni s’ha pogut, ni es vol donar a conèixer què s’ha estat investigant amb tot això de la maternitat a l’espai sideral… amb la ingravidès.

Sé del cert, que bona part del que no s’està començant a fer és degut precisament a ue s’han adonat que les dones “blanques” comencen per no poder tenir fills si no és un sacrifici de per a tota la vida, en el sentit que cal preparar-s’hi durant anys i triar fins i tot la persona, normalment del sexe contrari amb qui procrear.

S’estan estudiant adamés a banda dels que ja hi ha sistemes de motivació, com prou coneguts… hehe. sobretot per la Neus, que era addicte a l’èxtasi ara fa vint anys, coneguts sistemes de fidelitat a la parella. En concret, i torna a estar de moda, s’está suministrant amb el cafè. De manera que i havui ho dèiem, si per les hores que passem sense dormir per què prenem cafè, doncs hi guanyéssim diners, ja no en pendríem (de cafè).

És d’aquesta manera que si es parlava de creacions criogèniques de fetge i de Pàncreas fets en impressores 3-D en realitat i no ho diuen, estan investigant de fer màquines de parir, per entendre’ns, però tot i la tècnica (evolucioandíssima per a un españolito medio)d’avui en dia als USA no se’n surten amb el que algú faci de pare. De mare sí, perquè com deien els mateixos de lo políticament correcte a la seva Eurocopa, les mares anglosaxones no duen bigoti, i no és aquesta la raó perquè la majoria dels personatges i grans amants de la història britànnica, com William Shakespeare en duien (de bigotet).

Per tant i resumeixo, el geocentrisme és real, ho diu Stephen Hawking, i proposa de equipar tots els transbordadors espacials Columbia amb “severals” màquines de parir i desviar-les cap a l’Univers, o el que en quedi quan hi arribin. El problema principal s’escau en la recerca d’una pures humana que faci que donat que al Cosmos només poden parir les màquines, perquè… no perquè no hi ha gravetat, (que a aquesta llei, i precisament l’Antuán Bassas li deu molt) sinó perquè no sabem que Déu hi hagi estat i per tant cercquen defugir-ne, a l’estil d’Adam de la poma, no per a ésser també Déus, sinó perquè han arribat a un punt en que Déu no els encomana cap feina que no sigui, precisament, produir a partir de matèries primeres (o reciclades).

Un altre factor decissiu en aquest retardament des de el nostre Planeta es deu doncs a la Natura mateixa que ens ha acollit i que vol marxar en la maenra de insectes i infeccions cap a tant lloables tasques, i tan entre que clares i cristal·lines com el vidre (per net) lluny de les conquestes a l’Oest i la tonteria.

No és que ara la Neus es pensi que per anar a l’Espai, i quan es llegeixi això que estic postejant, pensi deia que hàgim d’anar a l’espai amb les gàbies de gallines… és que ara se’n recordarà de dur-les.

Ben cordialment, Joana Salvans Arola