-“Vous vous apellez comment? -Tales, from Miletus …soooo… -Tales from the cript”… úsease: Cuentos de la Maria Salamiento!

que cagando se la llevó el viento… Cagó tres pelotillas: Una para Juan, otra para Pedro y una para quién hable primero!

La veritat és que no sé pas com anirà aquest Nadal. Avui la Diada de Germanor a l’Església i diu que diumenge vinent fins i tot es proposen de parlar/reflexionar sobre la pobresa. Que, diuen també, l’Església només rep el que posem a la creueta del IRPF.

Estic “acollonida” que deia el Màgic Andreu  –ell que havia estat a Lapònia–  ahir que havia de fer l’estiuet de sant Martí de Tours, el que va partir la capa que li havia donat, com a soldat romà, l’emperador… Capa que guardaven gelosament els reis de França al segle IV dC, gairebé mil anys després del tema que us vull proposar avui, i com a pagament, perquè “lo prometido es deuda”, i us vaig dir que faria tant bon punt comencés a estudiar els “antics grecs” un comentari i actualització (de progressos).

Va dir el mossèn que els Reïs de França guardaven la capa de sant Martí en tendes de campanya. De capa al lloc on es guardava, la “Chapêl·le”. I, de capella: capellà que és el qui en té cura.

Ha resultat aquí a Manresa que no ha pràcticament sortit el Sol en tot lo dia i no ha escalfat l’ambient. Per tant tot i que és ben cert que ha fet menys fred de nit, ahir dissabte estàvem a les set del dematí a 2,5ºC i no a menys 0,5º com divendres; i fins i tot avui diumenge el termòmetre marcava 4º; feia sobretot ahir jornada de l’onomàstica un fred que pela tot i que jo no m’he posat gersei ni abric (una jaqueta -que és molt calenta-).

Ha passat, sortosament, que a l’iniciar el meu estudi del Mòdul 3 (el segle V a.C a Grècia) m’he trobat amb la paraula Milet com a ase dels cops de la revolta jònica. Ja ho hauríeu de saber: la costa d’Àsia Menor era plagada de ciutats-estat més o menys grosses i petites i que es veu que havien de pagar tributs al Rei de Reïs de l’Imperi Persa: Darío (per cert que Darío és el nom del protagonista d’una novel·la que m’estava llegint de Irène Nemirovsky i que es diu “El mestre d’ànimes” i al que he hagut “de renuinciar” per impossibilitat de dur a terme… havia de triar! entre l’estudi i la lectura; i com que no estic massa valent d’ànims ni d’energies: les vitamines estan amb el preu pels núvols i ja en parlarem dels núvols i la bòveda celeste ara d’aquí a un moment, doncs he hagut de retortnar el llibre que, per cert, ja tenia bastant aparcat.

Resulta que a una regió marítima i per tant d’algunes illes petites i ciutats costaneres bastant al sud de Bizanci, que després serà Constantinoble; hi va haver una revolta de les ciutats i van demanar col·laboració a les altres ciutats “gregues”: els grecs es reunien en jocs i tornejos que als mòduls de la Universitat Oberta de Catalunya anomenen “pan-helènics” (una cosa així com l’autopista Pan-Americana) i que aplegava competidors de tot el mar Egeu i el Peloponnès, on hi havia Esparta (bé Esparta queda una mica al sud del Peloponnès… però estan units per terra!).

Quina ha estat la meva sorpresa en veure que després d’alguna incisió prèvia en el estudi del Mòdul 2, i com a referència, he pogut llegir que Milet, i veieu el següent mapa d’una associació de póleis una mica posterior als fets que us narro, però dins el mateix segle, de la Lliga de Delos, on podreu trobar Milet, ciutat de Ásia Menor, doncs si miéssim un rellotge, cap allà a les 4:15, i al costat de Samos i una batalla al 440 (sempre abans de Crist) en vermell:

Podeu apreciar, els que sigueu amants del cinema d’època, per exemple, que Mileto no es trobava al centre de l’actual Turquía com es veia en el solapat gràfic de la pel·lícula de Sèrie B “Alexandre el Gran” i protagonitzada per, em sembla Richard Burton. En aquella pel·lícula fins i tot s’especula doncs bé si diuen que Homer era cec, els de Hollywood jugaven amb que Alexandre era ros… com la verge Maria. Hi he tafanejat, a Internet, lo de Tales de Mileto, filòsof que em va ésser recòs (de entre que recorregut en el passat, entre que reclòs certament al meu pensament) a la ment (nostra) quan vaig veure la pel·lícula (de’n Burton) i vaig descubrir, en el meu imaginarium (que dic avegades) hehe que Mileto, o més ben dit: “de Mileto” no era un cognom del filòsof ¿grec? Tales, sinó que era una ciutat.

Imagen relacionada

Això doncs va passar al cap de uns quants anys, i en vida encara del meu pare que és ara, fa onze anys, mort. No n’hen però passat tants que he descobert que Mileto no era tan lluny, de la costa, per exemple, ni era una ciutat tant d’Orient com s’implica a la pel·lícula de Richard Burton; i he descobert també que de ben segur Tales es va escapar de quan la seva ciutat, -encara que hi ha qui diu que Tales era fenici, i ja veurem per què i per què ho diuen encara ara-; la seva ciutat va ésser cremada i la seva població venuda com a esclaus.

Doncs que em pensava que Mileto era més al centre d’ Àsia i així es veia a la pel·lícula.  Clar que a la pel·lícula apareix escrit MILETO en un dibuix/mapa i no “MILETUS” (o bé com es deia del “futball”, “Màilet”: Millet… o Montull, els lladres del palau de la Música de Barcelona, hehe) que seria el més sospitós, Millet, en anglès… i és que els espanyols sempre han esset molt barroers amb això de la cultura transversal lingüística…

Així doncs! queeee… Tales de Milet, que no és en Richard Burton que veieu a la foto, aquell és Alexandre el Gran (Magno!) va fer, Tales, que en anglès també vol dir CUENTOS, va fer fins a cinc teroremes, que ara no recordo, dels que s’en destaquen dos: El de la proporcionalitat entre… ho diré a la meva manera i si no ho enteneu us ho mireu a la xarxa (si és que interessa a n’algú hehe):

Segons aquest Teorema, Tales, i seré breu, va determinar l’alçada de les piràmides d’egipte (i és que hi ha qui diu que Tales era fenici) sense pujar-hi. Va agafar una vara (que ja tenia per a medir hehe) de la que en sabia, sí, l’alçada, i va mesurar la projecció o sombra que en feia el Sol a terra. Aquesta mesura al terra, diu Tales (o se li atribueix) és proporcional -a la mateixa hora del dia perquè el Sol, dit per exemple, incideix amb el mateix angle al capdamunt de la vara que al capdamunt de la piràmide i per tant l’ombra de la piràmide és proporcional a la de la vara i va fer una regla de tres:

Alçada Vara          Alçada Piràmide
——————–   =   ————————- = (AV   X   M. s. Pir) /  M. s. vara = ALÇADA PIRÀMIDE
M. sombra V.       Mida S. Piràmide

Resultado de imagen de Teorema de Tales
Per favor, noteu que ni he trobat cap dibuix on la mida desconeguda sigui la Piràmide i no la Vara que duia Tales amb ell i per tant més baixa que l’alçada a determinar per la juguesca i que serien els 50m dels punts BC. La sombra de la piràmide seria 120m i, la de la vara, 40m.

O sigui que multiplicant i dividint, com que diu que és proporcional, i el Sol que estaria en el punt B, és tan gran que és indefectible la variació an la incidència dels raigs, fins i tot quan són desviats per l’atmosfera d’aire… la va encertar! perquè, sinó, o bé no en parlaríem, com en el cas de Bernat Metge, o sinó és que algú quan ho va descobrir tardanament i potser a l’època de Galileo va dir que per el que es parlava d’un tal Tales de Mileto, farem una pel·lícula, un cuento i direm que va impresionar tothom medint quelcom que hauria encara ara de formar part de l’imaginari colectiu de coses a determinar i “enigmas de la Història” com seria l’alçada de les piràmides

El segon teorema… diguem que el segon teorema ni és tant alliberador de feina, pel fet de no haver de pujar a la piràmides per mesurar-la, ni suposa fer un furat al centre per mesurar l’açada “no en oblícuo” que diuen els castellans; ni és tant curiós.

Resultado de imagen de mediatriz de un segmentoParla de un segment dividit en dues parts iguales (En el dibuix d’abaix la recta que passa per AB) (i exactes en els sentit que: Formarien part de la recta que em sembla s’anomena mediatriz del segmento i que s’obté traçant des de cada extrem del segment dos arcs de circinferència (més grans que la meitat de la seva distància i que seria de difícil apreciació dibuixada en un full. O sigui que es considera més exate fer uns tres quarts de la distancia i unir l’encreuament dels punts molt més definits pel traç dels compàs, i que són C i D)

 

que s’entrecreuen doncs a dalt i a baix en els dos punts. La recta que hi passa és la mediatriz, i dóna lloc amb el encreuament amb el segment al centre d’una possible circumferència que a l’altre dibuix rep el nom de O i que passa per A i per B.

Però, i anem a Tales, no només forma un angle rectangle amb els extrems ( i des de dalt o des de baix) en el punt que coincideix amb la distancia mitja; sinó que ho fa per a tots els punts de la circumferència de Radi la meitat de la distància entre A i B.

O sigui que també, quan l’alçada del punt de la mediatriz des de la línia que uneix els extrems del segment amb ell mateix és la mateixa que els separa (dividida per dos). Per tant aquest punt que coincideix amb la circunferència que traçarem des de el centre mateix del segment i que inclou els dos extrems del segment i els dos punts (a dalt i a baix) i que formen un angle recte, en el vèrtex de dalt (i de baix) desde la circunferència… Resultado de imagen de Teorema de Talesdoncs per a tots els punts d’aquesta circunferència, diu Mileto els diferents triangles que uneixen els extrems del segment amb cada punt de la circunferència formarien un angle recte de 90º.

Quan el punt passa per la mediatriz, dona lloc a la solució del problema del cuadrado circumscrito: un quadrat que té per diagonal o hipotenusa dels dos triangles rectangles que el formen (2 vegades R) i la tangent o raó trigonomètrica que es desprèn de un altre terorema, encara més antic, el de Pitàgores (h^2 = c1^2 + c2^2) que en aquest cas c1 i c1, els catetos son iguals. deixem-ho aquí de moment.

L’angle que formen amb el segment (i de 45º) és doncs = 2 arrel de 2 que seria la distància proporcional iguala en el cas que imaginem entre AiB i CiB i que sempre será més gran que el radi i més petita que 2 vegades el radi.

Resultado de imagen de tangente funcionPer entendrens si tenim una “escuadra” que és el triangle de catets iguals i de hipotenusa = 2·Radi, i posem el punt B de la mediatriz en el centre de la circunferència i el fem passar per B o per C serà la mida entre AiB (o CiB) que son iguales, del que sobresurt el sinus de 45º sobre el Radi:, però tampoc he trobat cap gràfica i a més ja m’estic fent un lío. De fet jo ho tinc molt clar lo del tangent(alfa) = 2·(2^(1/2)) que és la distància EB però és que sóc de lletres!
Ara no tinc temps, però tot això explicaria la concepció geocèntrica de l’univers (la Terra com a centre de l’Univers) i que li va costar el “sic trànsit gloria mundi” a Galileu (i no a Swanson que deia l’Emili Teixidor de “Pa Negre”) que deia, la teoria de la concepció geocentrica de l’univers, que els estels estaven en una de la bóveda terrestre capa d’una esfera que envoltava la terra plana per on circulava el sol  i sortia cada matí  i s’amagava cada tarda… i deien més (i més…) coses

Cordialment Joanna Salvans Arola

Anuncios

Josep: Vés a votar qu’els comunistes hi van tots!

Això és el que he resumit aquest matí tot just de feia dies que no em prenia el cafè a Cal Moliné del carrer Alfons XII. La Joanna encara riu ara… i a na mi m’ha fet preguntar-m’ho… retòricament.

 

Analitzem les possibilitats, però abans “hacer hincapié” en el Premi Nobel d’aquest any, que com tants d’altres (anys, i Premis Nobel) i estigui comprat o no, va recaure en el meu imaginàrium el fet que, per primera vegada, potser a la vida, havia resultat que, em faig gran, havia llegit alguna coseta del homenatjat abans de rebre tant solemne i reconsagrada consideració (o distinció que quedaria més fi).

“Los restos del día” publica el titular de El País. “Lo que queda del día” deien als anys 80’s tant a La Vanguardia com al Canal Plus (C+ que ara és de El Corte Inglés, l’empresa que més invertia a tota Espanya en publicitat el 2003), i que em va arribar a les mans, em sembla, un llibre del que LV en va publicar una edició, del llibre, a una mena de “Cine de Hoy” i que vaig llegir aquell estiu.

Recordo però, com a molt més impactant, per impressionadissa i distreta observació a Anthony Hopckins des de “El silencio de los corderos”, -“the silence of the lambs”- [i del que sí en tinc ara més un record, potser i perdoneu, hi caic ara, potser perquè no s’ha donat, fefahentment que hagi llegit jo “los restos del día” com sí haig d’acabar per al dia 2 de Novembre “No em deixis mai” de Kazúo Ishiguro, el galardonat (o distingit amb el guardó)]En concret i me’n vaig una mica per los cerros de Úbeda, recordo la Billyrubina i en Billy rubin… i, per tant, recordo fefahentment haver llegit sí el llibre, i el que en van fer a la còpia que passaven els del Sindicato del Crimen llegim el poder fàctil (i que no fóra, és de suposar, la pròpia premsa haha), per el vídeo que em va deixar la meva ex-nòvia; i ara també em sembla que ja ho he explicat, -jo o la Joanna- al nou can josep del blogspot… però ara sí que no tinc temps! [i encara haig d’expressar lo del “S’ha acabat la misèria!” com a homogeni raonament del tostar tupins de l’Emília. Veieu-ho (Aquí en “Anglès_casolà”) i també en un pulcre català però no modèlic (josep-ves-a-votar-qu’els-comunistes-hi-van-tots)]

Recordo molt desafortunada, -per escindidament- el moment de la pel·lícula en que Anthony Hopckins, proposo ara que he vist la meva sogra i el meu cunyat, i mentre passajàvem amb la parella, que tot professional (o massa) el majordom servia el te a uns senyors i un “confrare” rebotat per tanta poca “camaradería” (i això de camaradería va en castellà) li diu:

-Senyor majordom: Quina creu vostè que hauria de ser la posició de la casa Reial (Britànica) davant l’afer internacional de tal o qual colònia petiteta?

-Lamento molt no poder-li ser d’ajut en aquesta qüestió -li diu el majordom…-. Li respon exactament el mateix i fins a tres vegades a tres preguntes, se suposa que diferents, mentre el confrare suposo que potser… insisteix i li retreu tanta finura per ésser un “ignorant”. És que s’ha de llegir i s’ha de veure! perquè no li havia posem, posat el cafè el primer!

Els comunistes hi van tots. Per tant, aquest resum del que em demanava el meu pare fés quan era jo jove i per tant representava que… bé no com el “Senator’s son” del Creedence Clearwater Revival, però casi anés a fer, de manera que es donava per suposat que com que no hi havia vot de càstig… doncs els que votaven les esquerres… queeee “todos los garbanzos estaban en la cazuela”.

Per altra part, com ja he dit, després de la rialla de la Joanna, ha passat que m’he considerat: No ja comunista, i, -abriga que fa fort!- ha sortit de mi una mena de cuc bellugadís que insinuava, fins i tot, que jo poguera ésser no paulista: anarquista!… o bé feixista! (com aquells fabricants de faixes) i no simplement un absort per la seva feina, com el majordom.

No ens en preocupem! de fet sembla del tot probable que la culpa sigui una mica tot plegat, de les coses com estan, i que la normalitat amb la que parlem ara, al segle XXI, defugi tota responsabilitat, i des del mundial d’Alemanya, on va participar l’Irán (i fent, relativament un bon paper… i fins i tot recordo algun bon partit, a la fase final) que no ens ha sembla que poguem ara ni deguéssim escandalitzar-nos si els assassinats no fossin tots jueus que dirien més tart a les pel·lícules de Hollywood, ni com em va fer percatar un, desparegut ara, home o senyor que pateix o patia (potser és mort!) Trastorn Bipolar i pretenia que els esquizofrènics visquéssim “en máxima armonía” (Gente Esquizofrénica en Máxima Armonía, G.E.M.A. i que era de Veneçuela); que, per cert fixem-nos, i aprofito l’avinentesa per dir que tal i com passa amb la paraula Hivern, Harmonia hauria d’anar amb H per comptes del invierno si ho volem traduïr al català.

Tant és així, que una altra vegada, esmunyedís com una anguila, afronto la possibilitat de no ésser jo ni: responsable, ni objectiu principal de les manifestacions de la nostra “de todos” cultura… per exemple i recordem-hi “que els comunistes hi van tots” jo recordo haver anat a votar, o ara em convé, i a la tele, al cap d’uns anys els gallecs van començar a deixar-se de “diga(s) que le debo” i van optar per el “Tranquilo majete en tu sillón”.

Resultat d'imatges de toasted milk cream on the cook
Sempre heu de triar el del Cassó-de-la-Llet escalfada (del dia anterior) i ¿sense mantega?… però ¿Per què?

A partir d’aquí, -miraré ara si trobo un tupí a la xarxa-,  i així ser`aquí mateix que arranjaré lo del comentari en Anglès del “to toast the tupí” de la Emily. Un tupí d’aquells que tenien nansa i no un mànec i no eren de fang on el tustar-los i no escalfar o “coure” la llet normalment seria sinònim, també de ésser “desdichado” o dormilega, perquè la capa que feia la llet durant la nit a la xemeneia de la casa de pagès on ell va passar la guerra i ara diríem el (Pa Negre)… o potser era abans de la Guerra que ell, mon pare tenia sis anys, que s’esbarallava amb son germà per el llavors preuat menjar (la capa de la llet), quan encara doncs: No eren, o encara podien ésser catalans tota la família reunida en una sola llar, i per més que a la guerra se n’anessin, doncs a pagès i des de Vic… doncs que la capa se la prenia o bé el primer de llevar-se i una mica com un lladre, o s’enduia el premi el més valent (el més fort) o el que es podia comptar per haver anat, avui en diríem, a missa, o au! si el nen s’havia llevat de nits a endrapar-se’l (el preuat menjar) a llevar-se la mare o el pare a tustar-ne un altre per al que s’havia quedat sense: per entramaliat (el petit, i alegria doncs de la casa) o per feixista (el gran o de les fasces).

“tUstar” tupins doncs implicaria també un falsejament i una certa misèria. Falsejament, implico jo més modern, per com, avui en dia podem entre que graduar el gas del fogó per anar fent sortir la capa escalfant i deixant refredar, a temperatura ambient sempre (o a la nevera!) la llet i que faci força capes que donen tant aliment o massa quan s’està ja ben prim i apareix el colesterol.

La misèria, doncs, seria una tasca duta a terme per aprofitadores del cars recursos, altrahora inaccessibles que deixarien a la babalà el tupí damunt la cuina de ferro mentres com qui vol torrar i no tustar pa “espera” que, sobretot la llenya d’alsina, faci “ascuas” a tal efecte i durant la nit, i per això quan no hi havia cuina, i depenent de l’any del Senyor on ens trobem, ni tan comparativament, ni a la pràctica de manera demostrada hi haguera un desaventatge sincer entre la perola penjada a la xemeneïa i les cuines de ferro… perquè hi entrés el Pare Noël, o en “Santa” la nit de Nadal.

Així doncs jo no li podré demanar, però de totes maneres em plau el poder-ho pensar i imaginar ara que a voltes trobo a faltar l’aliment i o energia que podia donar, a aquella tant tendre edat abans tot just de fer la Primera Comunió, el preuat “manjar” ¿també en castellà?.

Doncs quedem així.

Un somni rera l’altre: Això de la Dormidina!

Hola molt bon dia. Sembla que quedéssim enteses amb la Mneus que va passar que: totes dues no devíem poder dormir i ens vam trobar ingerint el doble de dormidinas (d’aquelles que hi van!) i així passa tota la setmana sencera que tal i com si en féssim una ingesta doble cada dia, doncs ens produeix transtorns en el son i fins i tot una sèrie de somnis recargolats. Us ho dic de veritat.

Així si en Josep va somniar que havia assassinat un home, i, tots dos vem pensar que el mossèn Capdevila que va dir la homilia el diumenge a missa de dotze allà dalt a l’Altar Major de la Seu. (Va dir-hi la missa a l’altar major… No; li van assassinar… és a dir que el mossèn que l’havia dita més grossa des de feia temps allà a l’altar major de la Basílica de santa MariAlba de la Seu: havia de ésser l’objectiu triat per en Josep com per a que es jugués la seva llibertat de per vida, i, quan em va despertar a les tres de la nit per dir-me que havia somniat que era un assassí i que havia anat a comprar droga (això ho va somniar després de lo de estar rebutjat… reprovat! socialment per ésser un assassí, vam coincidir ell i jo que havia de ésser una mena de ajusticiament notable… una mena de magnicidi (com el de J-F-Kennedy)).

Així doncs en Josep va somniar moltes coses, se n’enrecordava i li preocupaven. Per exemple que es rentava una cabells molt llargs (que ja no té, s’ha pelat!) al lavabo de les nenes i que el nostro pare havia d’arreglar una destartalada porta de l’espai enrajolat (el lavabo) que en tancar-la amb balda, s’havia obert per la banda de les frontises. És curiós com en Josep es mostrava obsessionat, potser perquè l’altre dia parlàvem també de cinema (en recollir a la biblioteca del Campus de Manresa un llibre de Kazuo Ishiguro, autor entre d’altres coses de “lo que queda del día” i que van protagonitzar al cinema Anthony Hopkins (“El silencio de los corderos”) i Emma Thompson (“telma y Louise” hehe) i pobret-rei-meu, es mostrava deia obsessionat amb la perspectiva de estar-se ajupit a la pica del lavabo (de les nenes) i entrar aquell dia som pare esverat i esbotzant la porta perquè s’havia queixat la Mneus que s’hi posava.

Jo vaig somniar després tota atabalada que me n’anava, quan encara tenia l’Audi (i ja posades: carnet de conduir!) a Barcelona. Anava a veure una educadora de la Residència on m’estava abans a Manresa i que es diu Lucía, com la nena de la Mare de Déu de Fàtima, i això ho vaig somniar dilluns després de rebre la comunió a les vuit del vespre i d’escoltar-me misteris i secrets i no sols del rosari (i que també vam resar allà a la parròquia de sant Josep) sinó que també de la troballa amb la imatge… i del sant pare Joan Pau IIº i la bala a la corona i tal i tal. Doncs la dependenta (ara, i només en el somni), dependenta d’El Corte Inglés de Barcelona… -bé d’un Corte Inglés imaginari y a lo largo(ancho) i no a lo alto- amb fileres i fileres i fins i tot muntanyes de productes que vaig haver de passar i travessar per arribar al lloc, representava en el somni que conegut i per tant doncs visitat habitualment, doncs aquell dissabte me n’hi havia anat, i tot i que no recordo haber-la vista, a la Lucía per allà, i per tant si somniari però no, i ara me n’adono, no identificar-la més que per referències mentals de cap al Parietal i els cabells que li han tallat tan arran al Josep, doncs passava que vam anar a esmorzar. El dissabte. Tot i que havia comptat aparcar tant a prop del mar al pàrking d’aquell mateix Corte Inglés perquè duia deu Euros. Sinó haguera anat, com representava que feia sempre, a donar uns quants vols per aparcar en un espai/zona gratuïta, i cosa que també reordava haver fet alguna altra vegada.

Resultado de imagen de bitllet antic de deu euros

Així que tot i no recordar què vam esmorzar si recordo haver pagat amb els Deu euros, potser els que va deixar mon pare a la seva cartera quan es va morir i que va agafar la cosina ¿per dir-li una missa?

Doncs després de passar per carrerons amb olor a sal i enfosquits a estones tant per anar a esmorzar com per tornar a entrar per una mena de porta secreta, i dic secreta perquè com les del Zoo era de sortida i no d’entrada… però teníem la clau!. Total que se’ns va fer tart i com si sortíssim dels camp del barça un va tirar cap aquí l’altre cap allà la Lucía i els seus companys -de feina vull dir- van desaparèixer.

Doncs això que el centre comercial va tancar les portes i només quedava el pàrking obert on no recordava en el moment de despedir-me que hi tenia el cotxe. Això era a les quatre.

Així que per telèfon em van dir que ja no tenia Tarjeta de el Corte inglés i que ja en feia de temps. Que si en volia demanar una que em serviríen en un mes i que tenia una fiduicitat d’ingrés de mil euros amb tarjeta de crèdit que ja tenia ella -la del telèfon- “el boli a punt”.

Així que vaig haver de “in situ” compartir estranyes cues amb immigrants dels ilegals dels que “vienen por los aeropuertos” que deia l’Aznar i per tant del centre d’Àfrica i doncs Rwanda! i de Sudamèrica, perquè era el corte inglés. No tenia diners i estava desesperada, així que en vaig pidolar a la gent. Alguns ciutadans  -de ètnia europea… o no tant mediterrània! hehe-  em donaven bitllets de cinc euros, però no va ésser fins que me’n van passar un de vint, amb la cara d’en Mas (Artur) a la banda de darrera que em vaig adonar que els vint-i-cinc o trenta que tenia de cinc i que guardava tota engresacada: “-Que bonic que és això de Barcelona…” (em deia). “-I  a prop del mar!” (em responia algú).

Doncs que en Josep no podria anar a comprar més droga, i això que doncs ja donava jo somniat com sempre “coses per suposat” (i no que els diners fossin bons (o no) sinó que en Josep si deia que ho havia somniat era que ja hi havia anat (a comprar-ne). Tots els bitllets duien símbols americans de pràmides il·luminades, replendents i brillants.

No va ser fins que després d’haver-me d’ajupir dues vegades i passar a través d’una mena de ventanilla de les dels bancs que em va tocar de xerrar amb una màquina de viva veu i finalment que van aparèixer “ELS MATEIXOS DEU EUROS” que havia pagat per esmorzar i que reconeixia pel seu aspecte que, i perdoneu: “amb tot plegat només em falta posar-me a recordar números de sèrie ara”

Després encara vaig somniar que feia un parlament. Un d’aquells que somnies que ets tant important. Per exemple com quan recordes el nom de la cuca de llum que dèiem l’altre dia. la paraula deia: “…en català no és apendre! és apRendre!” ¿i en castellà?… òh! és que en castellà és “APREHENDÉ(r)”.

això és justament la cosa tant important que us havia de dir aquesta vegada. una abraçada, Joanna.

¡Luciérnaga! o, el somni de la simplicitat de les llengües.

Avui somniava que retrobava la paraula que deifineix en català la “luciérnaga” castellana. Dic que retrobava, perquè ja, en un altre somni que figurava he recordat mentre somniava, i, més antic en la línia del temps, havia trobat el mot una vegada. Fins i tot s’apartaven de mi solucions més simples, com el “cuca de llum” que era descartat d’entrada. I encara us diré més anhelava recordar-ho per la satisfacció que produïa, tant enrecordar-se’n com recordar concretament aquesta paraula.

Encuriosit i desesperat -per no recordar-, ho compartia, (el dubte), amb catalans d’anomenada, de renom i contrastada solvència. Fins i tot els explicava, també a n’ells com ja us he dit feia amb la gent que conec i tracto, i, que em trobava en el somni, -com la Judith-, la enorme: entre que satisfacció; entre que clímax, d’endevinar-ho.

Dingú però ha aportat llum, precisament, durant el somni ni me n’ha sabut dilucidar la solució. Diu el diccionari de Cambridge: ”

un insecte actiu durant la nit i al qui la cua li produeix llum

Després he somniat que dibuixava. Que feia esquemes gràfics perquè la gent de la Residència on vivia fins ara fa un any s’animés a dutxar-se. Feia caricatures de les educadores i els seus pentinats i fins i tot dels usuaris equipats amb els estris perceptius com eren les xancletes, el sabó, la tovallola, el rus i l’esponja. Fins i tot organitzava un fitxer amb els diferents dibuixos que passava al paper vegetal i en formats DIN… amb els caixetins del plànol i les referències numèriques com la data i la fase d’execució (si era el primer dibuix proposat o si n’hi havia d’anteriors) tot per a cada usuari i érem 50!… tardes i tardes se n’anaven a l’aula de dibuix menjant xiclet i caramels.

Al final me n’he anat decidint que el dissabte aniria a collir bolets, primer a El Breny, que l’autobús, -he somniat l’horari-, sortia a les 9:00. Però després de discutir-ho amb mon pare -que és al Cel-, he decidit que, curiosament, perquè en vida del meu pare jo mai havia viscut a Manresa ni havíem anat plegats a collir bolets, decidíem que era millor per mi anar a Ripoll i visitar -de passada i caminant jo, que ell no venia… de fet lo de consultar-ho al meu pare venia de que s’havia establert una relació amb el suposat pare de una de les educadores a qui havia d’endur-me’n al Breny perquè no pot caminar gaire; però fent-me un esquema visual i aeri de la ubicació del Breny en una mena de visió, tant i tant repoblada i veient que es tractava de un Pujol amb quatre arbres -i que eren alzines i no pins-, adamés he optat per l’opció de anar en tren o autobús! esclar, de manresa a Ripoll i tornar a peu uns tres o quatre quilòmetres per la carretara antiga.

Com si tornés de Girona per la N-II i no per autopista, estalviant-me els PUTA ESPANYA  que hi ha a cada accés. Així doncs… posaré que conceptualitzava una similitus o un mestissatge -hehe-, ara que hi ha autovia  fins al bressol de  la cultura catalana (Ripoll) i que aprofitava, al cap dels anys per visitar una suposada instal·lació de mon pare i meva en una depuradora que havíem fet subcontractats per una empresa de Vic, i que en realitat està a la Colònia Llaudet que em sembla que és passat sant Joan de les Abadesses… i en comptes de passar cap a Rocabruna.

Ha passat que en despertar-me i tot i que era recurrent la ubicació una mica més al sud de Ripoll i després del trencant de Matamala, -on hi ha molts bolets i molt bon pa que fa, o ara fa anys! ¿? en Xevi Mauri Martínez-, me n’he adonat, si és que he tornat a la realitat despert, que no hi havia tal instal·lació en aquella ubicació, com ja us dic era a la Colònia Llaudet! però insistia en una sensació d’haver perdut alguna cosa, potser l’espardenya (haw-haw) i que devia ésser doncsabans del trencant de Matamala (ara des del Sud -i com s’ha donat sempre-) que hi he pujat el que em calmava els nervis i em confortava. (Us ho dic ara que rellegeixo el post, que ben del cert somniava amb el meu pare i el dia que vam anar… o millor dit tornar d’Ogassa i que de postres vam menjar músic amb el meu germà en Jordi. Ell, el nostro pare: gelat)

Resultado de imagen de Ogassa
Ogassa: -¿El carrer major, siusplau?

Tant és així que si no fossi perquè aquest dissabte tinc pac ja estava figurant-me com me les compondria per anar a Ripoll el dia 21, aniversari en què un home es va tirar daltabaix de la passarela sobre la Via sant Ignasi que hi ha a Manresa i em va explicar el company d’habitació que “s’havia fet mal (aquell home (el que s’havia tirat del pont))”

Bon vent! però: barca nova?

No sé fins a quin punt això de la nàutica és com una cafetera. Avui en parlàvem: normalment són italianes les cafeteres! Lo de barca nova no sé fins a quin punt fa “pijo”. Ni tampoc sé fins a quin punt estracta de… de com un Stradivarius:

Suposem… suposem primerament que ja no hi ha ni virtuosos com els de l’època d’Stradivarius, perquè entre altres coses cada cop més sembla que mengem pinso i no carn de caça per exemple, la qual cosa com als animals de granja ens fa que els nostres òssos, muscles i tendons no siguin… no ja com els de Héctor o Aquiles! sinó com els dels mitjavals que duien aquelles armadures tant pesades, o que les hi feien fer goig, i a quelles espases que tallaven roques i muntanyes i feien, com en d’altres aconteixements bíblics entre que brollar dolls d’aigua entre que fer enrere exèrcits sencers (com el timbaler del Bruc).

Jo suposo que més aviat es tracta d’un alliberament. I, ho faig com sempre en la meva clau personal de infiltrat en el Regne de Déu, perquè a na mi, de jove, bé que només vaig haver de deixar d’anar a missa durant un temps perquè ningú es preocupés de la meva salut mental més enllà del “-Parlar! qu’és el que falta en aquesta vida!”.

Així doncs, perquè es tracta del Regne del Cel que de tot lo dels homes en podem fer un resum i model capitalista i d’engany i innoblesa que fa dels acaudalats, acaudalats de qualsevol mena de capital, ja sigui humà o econòmico-patrimonial una mena de trista, -més trista i colpidora en alguns teritoris que d’altres i molt més també aclaparadora (estic parlant per exemple del capitalisme Manchesterià)- BROMA que dura generacions i generacions i que fa gomitiu… o millor dit gomitives determinades conductes generals de “fer-els-ha treballar”, “millor sempre una mica emprenyats” o com deia la Joanna aquest matí de Homer: “cecs o impotents (no dotats)”

Penso que el gran problema, i pel que estic llegint de Hª del cristianisme, tot i que haig de revisar lo de la usurpació del Regne “que us serà arrabassat” (que això de l’arrabassada fa més Barcelona!) l’any 70 d.C.; no és fins a partir de Constantí, emperador romà del segle IV que es produeix una mena de condescendència de la força imperial (i, representa que militar) que com la majoria de benevolències malintencionades o mal fetes no provoca altra cosa que el cofoïsme i fins i tot un perillós enciballament de la persona (el cristià com a “holograma”) en vers la resta de mortals. En aquest cas l’encimballament és de la comunitat i l’exclusivitat doncs pasa d’uns “soldats de crist” a només exigibles en la figura de religiosos i dotats (doctesi casts!). Em pregunto ¿per què? Flori ho explicaria amb les diferents necessitats que es creen en un ambient tant poc beligerant com seria el que es devia trobar el mongol aquell (¿en Taras Bulba? o en Gen-his Khan) de “cervatillos” que no oposaven cap resistència, ans l’altra galta en un ja poc delimitat terreny de joc ara que el poder polític se n’anava cap a Constantinoble i anàven quedant menos legions per aquí per a huns, vàndals, godos…

De ben segur que hi ha un bon grapat de raons que ho explicarien amb molta més cura i cautela. Però jo soc jo i precisament carregat de tant bona fe com els meus pares i german(e)s m’han ensenyat puc mirar d’exposar. per exemple i precisament, els experiments o el que altrament s’ha dit: “pixar fora de test (mear fuera de tiesto)” és comuna doncs l’acceptació de que la producitivitat, més fins i tot que el poder, corromp. Estic segur que s’ha procurat prou, amb puteria o sense, que qualsevol persona s’hagi vist privat, per al seu bé propi o el comunitari de determinats desitjos que altra volta desenvolupen en engreixaments i sobrepesos, -si parlem de menjar i o per exemple llaminadures o cocacoles- i precisament enganys i comerç o exclusives comercials. Si ens veiem privats d’alguna cosa una tarda, a la propera de canvi de ben segur que no dubtarem a menjar-nos la del del costat (galeta)

Per exemple, la Coca-cola, perquè té gas i és “introduida” com si d’un “spike into my vein” per part dels a vegades de la mateixa edat i recursos conceptuals, a voltes per algun garrell o raquític que fa de tot plegat una solemne malifeta en el sentit que serien els druides i les divinitats menys justicieres les que fan del manifestar-se una fet reprovable, poc adequat i el que és pitjor: in-sà.

És comunament acceptat que tothom té dret a conèixer… i a estimar. Però a creure’s un rei? potser ni posar-se en la seva pell, la del rei, fora tant recomanable com el proposar-se de desbancar-lo sota preu de la pròpia vida només pel desconeixement d’una realitat i una serie de assoliments, propis del rei infant o del seu pare curiosament mort com en els temps de Pipín el Breve, que fan dels tòpics de la Història una mena de microxip de memòria que ens caldria posseir molt abans (del tardà normalment) contacte social des que la mare es cuidava, no ja de que anéssim nets i pentinats com sí que fossim “ben educats” encara que molt menys epopèiïcament se’ns hagués tocat el cul.

Ho dic òbviament pels drames de falsa passió que en desenvolupen d’altres molt més moderns com el cas dels maristes sense que despreocupades i irresponsables actituds davant el cas facin del sortir a la llum quelcom de més joia que el mateix conèixer o criar i protegir. En aquest sentit s’inclouria la llaor de vendre més diaris no fóra mai regalar enciclopèdies per més que hi posem uns mots encreuats d’allò més simpatics i assertius.

Parlava jo de la puteria a l’hora d’educar, però de tot aixo en sabem massa, els que hàgim anat a Eaton i continuem, des de fa temps, llegint per aquest nostre espai, a voltes de la Joanna a voltes del que envolta la meva persona i pensament (i el cor que també hi juga) que per a això se suposa que es gestionen els recursos i és també per i (por/para) que en quedi constància.

“Més es va perdre a la guerra” es una exclamació d’aquelles que, no diré jo que irresponsables ni insolidàries, sinó que fan precisament com haguera calgut al segle IV: un sant pare més espavilat i la contenció d’emocions dels fina a llavors milite Christi que va quedar reduït “a los doctos” o fins i tot en una similitud i llegendària referència al “Dritto” (el Dret) com a herència dels Romans i del que van arribar a fer… proposo que deixem per a l’esbarjo, que per altra part ens és més comunament propi i no doncs entre que adquirit amb alevosia -o sense-, doncs: propietat i coneixement de causa-efecte, que s’esdevingui mereixedor de influència en les conductes que farien de les paraules d’Aznar en el que els catalans hem de participar més a la vida d’Espanya una demagògia no només perillosa i populista sinó que senyor Aznar: “tomése más copas de vino (a ver si ya, y no com una dona que pixa sang i mai no es mor) se muere o se excusa en un accidente” que nosaltres som o érem, abans de l’1 d’Octubre, pagesos i assalariats amb més o menys “un mismo rasero” o “vara de medir” i de “sacudir” garbanzos. Mal que ens pesi.

És tot el que ara em queda per dir sobres la necessitat de fer sentir al seu fill que és amic dels déus de l’Olimp només perquè ens cal un rei. Sense saber res de res d’on hagi, ell, d’anar al col·legi i “a veure com el troba el metge si és que el veu mai més abans de morir (jo)”

Puntualitzacons “de necessitat relativa…”

és ben cert que no ha sonat mai enlloc, mai m’ha arribat com a un INPUT ni informatiu ni comunicatiu per part de ningú -i això inclou entitats i institucions- cap comunicació deia amb el punyant lema de “Assabenta’t Jove!”

És doncs, i en principi conscientment recordat,   –i dic això per si mai ho havia sentit anant amb el “pilot automàtic” és a dir en un estat de, potser ja també entre que brot psicòtic, entre que esquizofrènia propiament dita i motivada per la irritabilitat que pugui donar per exemple el consum, reiterat; o massa dilatat en el entre temps, entre un consum i un altre, d’alcohol-   recordat doncs fóra, i originàri suposem ara de molt abans del noranta, quan ho vaig escriure al Campus Virtual de la UOC, i de ben segur que hi va haver, en un espai civilitzat com aquell qui va procurar que la malifeta i o la irritació provoqués més impressió en mi mateix, -potser perquè ja m’ho havien aplicat (abans dels 90’s)-, que destraleres destrosses en les ments dels companys que ho llegissin.

Haig de manifestar que desconec, exactament de quina mena de Pla Europeu del 16:9 es tractava. Ja ho vaig explicar una vegada això del 16:9. És un programa de modernització del format de les pantalles televisives,    (que lluny d’adaptar, i dic ara per exemple que vingui al cas: adaptar els dibuixets de la Heidi o del Mazinguer Z promovia, entre que “paranoicament” entre que amb subterfugis doncs);    per banda d’entitats de més que dubtosa “solera” avui en dia com seria TV3    -si no l’haguessin tancada ara per l’u d’octubre-;    i a segons quines hores, pel·lícules adaptades a n’aquest format   -i que perdoneu la meva ignorància si amb això de les TV de Plasma que dien els del Regió7 persegueix el senyor Valentí Junyent Alcalde de Manresa-   perdoneu deia si ja n’hi ha un altre de format dimensional, i, fins i tot, si podeu feu-me arribar quin era l’anterior…-   a banda del Panavisión!

No era en panvisión però que es passaven pel·lícules a altes hores de la nit amb en Clint Eastwood i en Charlie Sheen.

Però d’això ja en vaig parlar, o em sona haver-m’hi expressat en referència en repetides, però esclar que comptades, ocasions.

Així doncs estem en el retroactiu concepte de les comunicacions iròniques: “La ironía es un arma de doble filo” deia em sembla que Ciceró. Així que, amb l’arma de “doble filo” talles endavant i et talles tu mateix en emprar-la.

“Assebenta’t jove” seria una expressió de record, doncs trist, per a mi. Primera perquè… consultem el diccionari:

.- Com a verb transitiu: Informar, fer sabedor, donar (a algú) notícia. M’han assabentat de la seva fugida. 
.- Com a verb intransitiu (que fora el nostre cas) Adquirir coneixement d’una notícia. No em va dir que s’havia casat; me’n vaig assabentar pels diaris.

Fixe’m-nos siusplau, i doncs que es tracta d’adquirir. Adquirir tot i que l’exemple retràctil sigui de: llegir diaris, que els joves no fan avui en dia ni a la xarxa, malgrat se n’imprimeixen… hehe un futimer més que no pas abans i arriben també als àmbits menys urbans que no passava.

És més punyent, el tema precisament de que sigui a través d’aparells moderníssims i a “l’abast de tothom”   -i ho dic perquè les càmeres de l’Hospital de sant Joan de Déu de Manresa han captat les imatges d’un jove, a qui s’ha identificat doncs, que es va “abastecer” d’un mòbil d’una dona que escoltava amb els auriculars, robant-li d’una tibada-  sinó que es paguen 3 o quatre cents euros de cop (qui els tingui i o li financiïn) per una aparell de telefonia i a partir d’aquí: El món per un forat.

Que passa doncs: que ja no calen vuitanta o cent pessetes per comprar el diari, sinó que el diari és ja a la biblioteca i el que calen són els tres o quatre cents euros per a pagar el “terminal”… -el “celular” que diuen a les amèriques-.

llavors sembla evident que calen com a mínim… bé sembla eviedent o no ho és, però calen com a mínim sis euros al mes per gaudir de un whattsapp de Simio, -que vol dir Neanderthal-, i a banda de obviar el servei tècnis que sempre hi ha l’espavilat de turno carregar-lo cada dia a la xarxa elèctrica perquè en connectar-te al facebook des de una xarxa wifi et “fonen”… et “xuclen” la bateria irreversiblement. La fan malbé.

Així és que amb el progrés ja no calen un ordinador i un editor de text i una rotativa, sinó que en termes de paridad el que calen són unes màquines grossíssimes que fan les plaques i els microxips de l’aparell on el jove llegeix el diari o es mira la foto del nou top de la veïna o de la soltera animadeta que toqui, però igualment cal ara una xarxa elèctrica i una disponibilitat de corrent, que com una via de tren o el cablejat de telèfonos que va pagar el meu pare i bona vista, però d’això ja en calia llavors, que la lletra també ha crescut a la premsa impresa.

Assabentar-se de tot això hauria de ser motiu de goig i de joia també comunicativa.

El conèixer, com a assimilació de factors que ens flueixen a la vida… al dia a dia de cadascú. Com interpretar-ho?

Benvolgudes, jo mateixa passo estones entre que, i permeteu-me un tema recurrent per a mi (com és el tabac) entre que, deia, fumant, entre que esperant algun esdeveniment que és proper en el temps, com l’apertura de la biblioteca… o potser més mundanament, i ho dic perquè ara no hi pots fumar, mentre t’esperes al forn a rebre el cafè del dematí.

És seguint aquestes pautes, que a voltes penses en determinades resolucions que dones per establertes, i, per tant d’un civisme indubtable i potser també inqüestionable que consistiria, en vaig llegir un cop, i perdoneu que us parli de biblioteques i diaris alhora… deia que vaig llegir en un diari… però no me’n recordo.

Mireu! passa com ahir xerrant amb l’Emília, l’autora de “Let’s do the… exercise!”. L’Emília des que va arribar, sota pressió, és cert! a una sèrie de resolucions d’efemèride que no publica. M’ha dit alguna vegada que ho ha intentat, de continuar publicant en anglès però li pot la coherència i el pudor i segons quina mena de maniobres, ni que sigui amb llicència d’escriptor, no li son… si més no: còmodes.

L’Emília em deia: “Has de llegir entenent cada línia que llegeixes, i sinó tornar-hi” i jo li deia que això no era així. Que no hi havia a hores d’ara, i a la nostra edat cap llibre que parlés prou del que ens ha passat o del que ens passarà com per dedicar-hi massa estona (dos mesos vaig dir). “No ho hem d’estudiar tot Emília” cal llegir i captar la idea principal. Com si d’un text en llengua estrangera es tractés, que ni hem de obligar-nos a destriar massa les diferents paraules més idònies per traduir-ho a per exemple la nostra llengua mare, ni segurament, bé impossible no és, però sí que fins no fa gaire era impossible de néixer i créixer en almenys dos països diferents.

Es podia conviure en diferents llengües, però mai arribar a una mena de subjectivitat global o de comunitat que fessi de una mena de sentit comú que ens faria, quan estem al davant de un text o d’un llibre (fins i tot un diari) destriar aquestes paraules -i perdoneu la conya-, de manera democràtica, és a dir com ho faria una majoria ja sigui simple o de més de la meitat (ara que tenim les eleccions per l’Autodeterminació per al proper dia 1 d’Octubre (25 dies… ¿ençà?).

Miro de dir generalitats sense trobar exemples ni capficar-m’hi. Ho faré una mica però: La zurda i la cama esquerra formarien part d’una mena de fenotip social i de cultura bàsicament dicotomial. La zurda ens donaria a entendre una mundologia i coneixement d’estranyeses i singularitats que la farien més propera (l’acció que es pugui desenvolupar amb la cama esquerra, que seria per exemple etzibar una pilotada). La cama esquerra, a la meva personal singularitat implicaria una acció del dimoni. una cama que no és la pròpia i per a la que, ja ho hauríem de saber, no és bo que s’empri. Però això que us dic està aconseguint precisament el que em proposava que no passés, com seria plorar perquè no hem vist el Sol quan les llàgrimes no ens deixarien veure les estrelles.

Deia jo que com si d’una llengua estrangera es tractés, de la que se suposa, i, com… bé és el cas de Catalunya on es pretenia que no es coneixia abastament la llengua propia de manera massa generalitzada, i s’ha fins i tot, no diré jo que malintencionadament, però sí que amb resultats força enganyosos, assolir determinades (posaré que) extravagàncies com seria claveguera per “cloaca” de manera que, segurament de manera massa brillant el coneixement genral, aquesta democràcia de què us parlava assoleix coneixements potser de substrat ìber i no aprèn francès o italià. ¿Coses del fet diferencial? Però no hauria de ser el tema d’ara. El que miro de proposar és que la gent que s’escolta el que dic (hehe escoltar el que es llegeix no és tan absurd, i la mateixa Neus en parlava al seu blog de “Oír i Escuchar” (vegeu-ho (aquí: Oir i escuchar), però millor primer [Aquí el Saber y el Estar(Ser)])… que la gent que s’escolta el que dic hauria de procurar quedar-se amb una idea concreta i dinàmica. Una mena de fil argumental i no, analíticament preguntar-se, o no fer-ho massa sovint, si més no: No ho considero gens recomanable si no s’està preparat per fer-ho (s’entén que amb un exercici continuat i potser també d’aprenentatge mitjançant el mètode del tampteig-error) perquè d’això i d’allò, si no sabem gaire de qui escriu el que ens escoltéssim mai.

De manera que: plantejar-se grans dubtes abans d’obrir la biblioteca sobre si jo tenia la sensació de que a una persona que fumava tabac del cart, li diu una pretesament guapa noia que li demana una cigarreta que “uy, no ésta no que no m’agrada” l’està forçant a un constructivament, esforç de posar-se a l’hora o és una pija que només valora els diners… sigui tant i tant: ¡Perillós!

Aclariment (Dissuassori).

En referència al comentari fet a n’aquest post al nou can Josep i a veure si us ha sé dur al pàgina del comentari i el retroenllaç a què vull fer referència sobres si ha arribat o no el moment i de fer què; dir que curiosament s’han produit a hores d’ara, malgrat sigui potser només per un moment, força descàrregues de l’aportació lírica que han derivat en una requalificació del sò i una pèrdua d’identitat del missatge. En concret, per als que hagueu arribat ara ja tard, com jo, la Joanna aquesta tarda a la biblioteca; la cançó diu “Ha llegado el momento: De la DESTRUCCIÓN” per continuar em el tema El Fin on diu “Es el fin ¡Al Fin! Nuestra muerte”. Si no recordo malament deia la cançó també:

“-Pueden ser ellos?       -Ellos … ¡También!” en clara dicotomia i referència al concepte de Nosotros/Vosotros, el Ying-Yang i el estar dentro o fuera que diría en Coco del Barrio Sésamo: “Ahora estamos dentro… deeeeentro-dentro!” És una llàstima això de la pirateria… però desenganyem-nos com diu aquella cançó “Quien a hierro mata… a hierro termina” (jack the Knive (Rubén Blades))

Què seria del Diumenge?… sense Jesús?

No demano… no demano jo tampoc gaires coses, -com diu que fa el mossèn-, tampoc demano: que certitivament ens ho preguntem com seria. Hi ha gent que s’hi dedica. Fins i tot que ho viu, això de no fer Diumenge amb Jesús. Segurament, i, no precisament perquè jo sí que me’n senti, se sentin ni responsables ni deutors pel gaudi que n’hagin fet o en puguin estar fent, de aquesta Heretat tot i no presentar-s’hi… i doncs, complir.

Heretat que mitjançant el major progrés, i una fermesa de més extensió “estamental” o “escatològica” (tant com a progrés de l’ésser humà, i és que en realitat em vull referir a diferents estrats socials que serien, en el meu imginari, diferents capes… potser d’una piràmide,Resultado de imagen de piràmide de Mintzberg [ i és cert que em sòna a… després de llegir-me hi he caigut! em sòna a un concepte de Teoria de l’Empresa, més concretament la piràmide de les cinc parts de la organització, s’entén que en una empresa-tipus o piramide de Mintzberg]. Sigui com sigui, s’ha produit, amb aquest progrés i extensió als diferents “estrats”(una desestratificació social), que us dic, social i que ha fet dels béns de consum, i, per tant, de producció massiva, s’hagin (i hagin, de fet), desenvolupat en aquestes capes de la societat “Civil” (quina collonada, no?) una serie de coneixements i conductes molt menys, veiem ara, absurdes.

De manera d’una entre que homogeneització, per la desapreciació entre el dissolvent i el “soluto” molt menys pronunciada, segurament, que el que ens proposa de recollir el què ens arriba de dalt, on són, les, -molt menys nombroses-, persones que dirigeixen (“y presiden”) l’estament clerical, (l’Església per entendre’ns, i, que darrerament s’atribueix tant de patrimoni com és la propietat de les iclesies i temples… i per cert: Com serà? que…). De manera que aquesta deshomogeneització entre els “alliberats” per la seva “categoria” i els que han o hem de fer la feina faci de tot plegat un acte, jo no diré que repulsiu, però sí que repelent.

No forma part de les meves tasques, ni fer anar a l’Iclesia, ni premiar els que hi vagin més enllà de amb un Bon dia o una mostra “cantada” del que sento i penso de Jesús quan em “reuneixo” amb Ell i que podria “il·lustrar” el comú pensament de “què hi faig jo aquí tant d’hora?”, o “per què som tant poca gent i de tanta edat?” i fins i tot, que a la tercera (pregunta) va la vençuda, “si no fan ni per la llum que diu el mossèn, i per tant no la poden pagar, com és que en tenen?(de llum)”

Però deixem-nos estar ara dels malabarismes financers que entre que estan de moda com estava la hipoteca, entre que és el que fem cada dia… cada divendres! -abans quan anàvem a comprar-; entre que ara, la morterada està i prové d’altres llocs, i tot el que s’en pugui treure dels de baix (i d’aquesta o de qualsevol piràmide social, que fora les piràmides de l’edat dels habitants d’un país, tots ens imaginem quins són els més afeixugats… o no tant! Vull dir que ni tant imaginem, ni, segurament, alguns, tant soferts com ens és de grat a estones pensar), que som nosaltres, sempre! doncs que, per esforçat, creix en valor si més no en valor apreciat i quantificat a manera que ens ha sigui més proper i mesurable a nosaltres mateixos en barems de complicitat i ferma comprensió del cas i de tots i els que més siguem… perquè estem en democràcia; i per tant “el poder para el pueblo” encara que no sapìguem quin?; doncs que desenganyem-nos, i, per tant en poder “factic” (emprant factic en termes més genèrics que el que li és propi com a conegut per poder (aquest) de la premsa de entre que manipular, convèncer, distorsionar potser i que creen el que en podríem dir una segona plusvàlua, la plusvàlua del sacrifici, si algú recordés, i precisament per l’acció entre que del Govern a les escoles i el propi facticisme tàcit de l’oblit de preocupacions que segurament abans perquè es feia més “safareig” i vida en comunitat, han desposseit de misticismes i soleres pensaments socials (o Sociologies) cap a una vessant molt més etnogràfica que provoquen en una justa mesura, (i justa per exacta, no per equitativa) una apreciació inexcusable des de que sant Pau, “va tirar les hòsties mar enllà”.Resultado de imagen de fresc com una rosa

És molta la feina que, coneguda ara s’ha donat a entendre van “produir” aquells de les altes (en la piràmide i en l’obra de teatre que conec d’oïdes (que es diu), doncs l’obra de teatre de Àngel Guimerà: “Terra Baixa” amb en Marcelic). Altes dèia “altes categories” que no s’haurien de barrejar amb els de baix i que no havien de “jugar-se el coll” o la pell potser si la trajectòria de tota una família i per centenars d’anys, com avui que és sant Ponç, el “Poncio Pilatos” amb tota la desgràcia que en altres hores potser des de la simple òptica del Romanticisme ens donava per “passional” el perdre el que, i ja ens ho explicaria, si hi fossim, un altre (el com s’ha aglutinat aquest Patrimoni i amb quines juguesques i malifetes, vils actes i traicions, s’ha assolit una mena d’Status que fa de l’encontre amb Jesús una hibridació solemne (amb tot lo del “caminar cap a la destrucció” a la que ens veiem irreversiblement abocats com a híbrids i com a germans d’un Déu fet home que tenia per missió la de guiar-nos cap a un altre coneixement que per l’abandonament a segons quines “categories” d’aquest altre coneixement, potser fins i tot anterior i latent, com la manifestació de Nessie a “las mentes inferiores”, que serien els ocellets que ens han explicat que allà hi era ella encara que ni l’han vista en vida ni… potser van ésser els insectes! Sí en reproduir-se s’ho explicaven de pares a fills (i filles), i al capdavall els ocells, que com a espècie animal va aparèixer molts anys més tard que Nessi i els insectes: com que se’ls va menjar, -els descendents dels insectes- ho sabien que Nessie hi era. Ara això, ens ha arribat a nosaltres a maneres que fan de la confiança en els estaments inferiors i la , precisament, passió envers la “desdicha” no ja el contemplar “un home de poca fe” com una persona perduda, sinó ja admirar-lo per les obres del seu braç i la seva dreta.

Certament, plantejar-nos Jesús com el nostre germà que ens ha de dur a la “riquesa”, on n’hi hàgiga, per cert! i pensar que el que ens convé de veritat és precisament un bé de consum més “potent” i modernitzat… i excusar aquells comportaments de vils traicions amb la nostra conducta, ens duen irreversiblement, altra vegada al “perecimiento” i “origin” (origin està en anglès)

Per tant, ens convé, de cares a establir un “treballar” per, entre que “el futur” entre que “les generacions venideres” i sempre… sempre eh? Sempre!: “La part que ens toca” (i el tot quedar a casa) un camí molt difícil per recórrer que demana d’una absoluta desprogramació de la vida i abandonament a la casualitat i la simple intranscendència de l’ésser (potser amb l’esclavatge) per fer més gran tot allò on ara hem arribat molta més gent (i massa gent que diu Dan Brown i pretén amb les seves novel·les -mal que em pesi-).

A partir d’aquí explicaré que si bé avui he resat, precisament per mi i perquè sàpiga, jo que no tindré mai fills i m’amoina poc el que facin, i es ben cert perquè no em preocupo de indagar-ho… no em preocupo de indagar-ho perquè em veig prou autosuficient per morir dignament, després de una vida poc plena i poc plena d’afalacs, per exemple, …el que facin els meus nebots i el meu Cognom, sinó que, i cada cop més Maditerràniament ara que ens anem veient amb els “veïns” del Sud… del Sud de més enllà del Sud em senti potser per l’edat que gasto a vegades, i sobretot el diumenge, quan trobo un Jesús o altre, més hereu i digne sacrificat (que la meva mare (paridora ella fins a cinc -o sis- volts) jo que potser soc adoptat perquè ella m’ho deia que no era la meva mare…. però fins i tot potser llavors era massa tard (per matar-la hehe) i perdoneu… diria la meva mare en una conscència molt més mundana i de tocar, ara sí de peus a terra, diria: “burro acabat!”).

Jo més aviat penso en pel·lícules del Far West americà i la poca por a la mort i al que ens pugui passar pel que la meva falta pugui provocar als qui en depenguin mai. Ser pobre no té perquè voler dir que no siguem egoïstes, oi? Al capdavall, com diuen els italians, ¿Què en treiem que no sigui el Dret?

tunned0005-sheetsDeia que he pregat per mi i perquè amb la meva partida, algun dia, deixi el futur a la vista ara per dir-ho d’una manera: que quan em reuneixi, allà on es veu que va dir JESÚS que no hi han vincles, i encara que fossi per mostrar la seva grandiloqüència a plantejaments de caire… bé de caire de “la mare que ho va parir!” (tot allò del casar-se fins a set germans amb la mateixa esposa que ara només m’ho sembla, no deixava descendència) doncs això ni per mi ni per res que els meus pares, mentre jo visqui, se sentin… no compresos, però sí honorats i tranquils allà on s’estiguin. Perquè des d’allà m’ajudin a… a fer-ho! -també ho he demanat-. Garirebé podem dir que he resat en contra de qui em vol fer caure perquè, com si fossi dilluns “en facin l’escambell dels meus peus” i ha resultat que en començar la missa m’avergonyia d’aquesta conducta i el mossèn, altra cop el mossèn, ens ha fet

1)donar gràcies a Déu per estimar-nos Ell tant a nosaltres en concret i llegiu (aquí)

2)a demanar perdó per els meus pecats.

He pensat en la meva família. en que Déu ens “ha beneït” amb tant d’amor de la societat que ens esbudellariem entre nosaltres i ha estat llavors que he pensat en la no-victòria i L’he sentit: Com una alenada d’aire fresc!

És quan passa… que es mor algú

No fem demagògia! Es comunament acceptat i difòs en els mitjans que en aquest país (majorment Espanya) “no es fa res fins que no es mor algú”. Per exemple no es posa una mitjana de formigó en una autovia fins que hi ha una topada frontal, no s’anula un pas a nivell a dintre d’una ciutat, o no es construeixen vados, també de formigó en els passos de peatons fins que no passa que es detecta un augment de la velocitat per dintre la ciutat (i a qualsevol hora).

Fa força temps, és cert! que dislumbro aquesta diferència entre el que és (i o era) i el que es publica, cada cop més irresponsablement als mitjans. per exemple tot això que us deia de que fins que no es mor ningú… estic segur que el 90% per cent de la gent que ho escolta ho fa per les notícies de la TV. Especialment, en aquesta mena de recull de testimoniatge de carrer i de barri que lluny d’aproximar-nos als afers de quotidianeïtat, relacionant els afectats amb els telespectadors, ha derivat comunament, en un coneixement perniciós de la realitat que ha fet, del conèixer-es una arma de vil traidoria que només serveix per a llogar un habitages al casc antic ara que ens en anem del barri cap a la casa unifamiliar o per fer dependre de determinats costums alimenticis a l’usuari desorientat. I sense cap explicació que pugui abstreure’s de una conducta de ciutadà modal i preocupat per el, potser l’entorn ecològic, en tant que de contaminació i pèrdua d’actius (pulmonars) naturals i de vista de impacte envers el “turisme”, sobretot de carretera; han fet deia del fer país una mena de… per mi, i ara que llegeixo més que mai…. no és que la llegeixi més que mai, és que cada cop llegeixo i escolto/veig menys notícies, i, la prensa comarcal és un recurs últim i accessible així com productiu als fets que ens motiven, sovintment, a l’hora d’anar a busacr el pa o d’anar fer el cafè al dematí per que, i tot anirà arribant, no ens ha sembli per exemple que estem tant i tant sols i cada cop més perquè la gent es va jubilant i morint extranyament quan o abans de gastar-se la pensió, o marxen i ens abandonen perquè precisament aquest fer país es tractava de indagar, investigar i “regalar” a qui pga les garrofes.

No serà la primera vegada que confesso haver sentit que de les garrofes se’n feia xocolata. Suposo, i mirant de rependre algun fil actual, com seria el de l’extraordinària calor que ens fa i que segurament no es produia des de els bombrdejos de la Guerra Civil i anys posteriors, i dic actual, perquè no fa gaire vaig llegir un post que deia que la calor que fa a la Mediterrània és degut a les “prospeccions constructives” del senyor BIll Clinton, llegant, després de deixar anar tot el seu antic i gairebé obsolet (si és que això de les bombes caduca (que sí)) el seu arsenal deia sobre l’antiga Iugoslàvia, i que la presència, per aquestes dates, en les que cap allà a l’any 1993-95 recordo veure iluminades les nits d’estiu per aquesta sèria de bombardejos, fa que en l’espai sideral que creuem per aquests moments de l’òrbita terrestre al voltant del Sol ens trobem components de radiació (que no té per què… doncs ni sí ni no… ser atòmica).

En aquest altre sentit de la calor, i per exemple, en Josep m’ha explicat que dimecres, ahir, li cva comentar a la xarrameca de l’encarregada de la deixalleria de BUfalvent de Manresa i ho va fer dins de la garita on hi ha l’ordinador… i el telèfon… només hi falta un microones! que al súper de casa seu li feien descompte, perquè no té nevera, en les coles que a la resta de mortals venen més cares si són refrigerades; i, avui dijous, tot això s’ha acabat. L’encarregada treballa per a Ampans, i avui corria per el barri ha dit en josep l’antic treballador, que de tot en diuen cocac ola, a comprar fresc. Com deia aquell a la trobada de músics antifeixistes, éts que és es colmo!