Anselm Turmeda i les aportacions “catalanes” a La Gran Castilla.

Ens ha encolomat, el Diari Ara?, amb moltes flors i violes, les aventures de Anselm Turmeda venent una rèplica del seu llibre, es veu que publicat recentment per l’Editorial Barcino: “La disputa de l’Ase”. D’això deu fer mig any, i tot i que el vaig tenir demanat durant un parell de mesos no el vaig llegir, ni entendre… ni m’hi vaig ficar de plè com ara en aquest altre llibre en referència de l’any 1965, és cert! i, en castellà! Però en vaig passar via i en poc més d’una hora ho havia enllestit feliçment.

 

Sobre la vida de Turmeda (Abd Alleh) Espalza crea un fil conductor que ha de dur a una altra obra de Turmeda “Le presént de l’homme lettré pour refuter les partisans de la Croix” en boca del gran expert francès en aquestes desventures de franciscans, J.Spiro a partir que Turmeda, Anselm, Mallorquí i hereu de la pirateria que va donar lloc a les grans empreses nàutiques com la conquesta de Mallorca per part de l’exèrcit de Jaume Primer; empreses catalanes des de Vilanova i la Geltrú amb grans navegants com Mallol o Roger de Flor i de Llúria…. i ara no digueu que soc poc concret i desordenat que no venia al cas.

 

Turmeda no sabia què era, el 1375, l’Esperit Sant. De fet els àrabs que jo sàpiga fins a abans de la Primavera àrab ara deu fer 10 anys tampoc no ho sabien (què era “Paráclito”) i a més ja no s’estila, ni apareix a la majoria de diccionaris, malgrat és cert que un traductor de l’anglès ho reconeix traduint-lo per un temps verbal (una mensa de torno a ser imprecís però tinc feina a fer… una mena de declinació) d’un verb llatí que no sé veure per enlloc en “español”. Són uns portuguesos els que manifesten que el Paráclito és l’Esperit Sant; i a Portugal s’ha fet l’Eurovisió i ha guanyat Israel..

 

El Llibre de setanta pàgines que em vaig llegir en poc més d’una hora, molt amè doncs,”Nuevas aportaciones a la biografía de Fray Anselmo Turmeda” després de moltes elucubracions segons el que explica el mateix Abd Alleh en el seu llibre, que vista l’afrancesada manifestació de Spiro ens hi refirirem per “Tuhfa” (molt a la castellana, i ja us diré perquè; els problemes i les inclinacions de Turmeda comencen quan no saben què és paráclito li demana a un instructor que es deia Nicolau i que després de unes exposicions dels diferent professors de Bolonia que podien haver impartit docència en els anys que se suposa Ansel Turmeda podria haver-hi estudiat i pagar-s’ho es va concloure que el professor que el va il·lustrar no va ser Nicolau de Sicilia (Agrigento que és un poble) sinó que N. De Hortis (pp46).

 

L’any 1423 Turmeda surt referit en un document, edicte em sembla redcordar, on Alfons el Magnànim el felicita, a Nurmeda i no a N. de Hortis (Martel diu turmeda… suposo que per allò de “si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos”) que ens hauria d’ilustrar sobre aquest conjunt de catalans com en Guardiola i el Antoni Bassas que es diuen catalans i espanyols i que com turmeda recorren a paraules tècniques com entelèquia (ens que és sotintgut per ell mateix, autònom) o en el cas de Turmeda autoanomenantse a Tuníssia “ALCAIDE” i no Jefe o fedatari públic (Cap) d’aduanes.

 

La seva ocupació, la de Turmeda era la de “torcimany” (traductor) i amb els anys va arribar a desenvolupar tal seguit d’activitats que s’autoproclamava des de aquell moll on treballava io explicava les seves coses al “Tuhfla”(hi ha una versió en català… de Miret i Sans… hehe que segurament trobareu en alguna biblioteca pública tot empolsinat” i ara estic per rebre el “Autobiografía i refús al partidaris de la Creu” dirigida, a cura del mateix Espalza.

Sembla evident que “Alcaide” és un mot d’origen castellà; per més de la catalunya nova i emprador del català oriental que segurament no podia haver après mai turmeda com a bon franciscà tant i tant condescendent amb les religions monoteïstes d’arreu del mare nostrum.

Us seguiré informant ara que ja tinc l’avís de recollida del llibre per demà Dimarts… però no serà fins Dijous-Divendres que li ficaré mà.

Anuncios

Ansel Turmeda: Un projecte acollidor.

No em demaneu per què. L’altre dia, el dimecres; avui és, -ha dit el mossèn de sant Martí-, “Un de los tres Jueves que relucen más que el Sol”… que hay en el año: Jueves Santo, Corpus Christi i el Jueves de la Ascensión; que com el dimecres de cendra, que aquest any em sembla que queia en tretze de febrer… ai Verge! ara no me n’enrecordo: Bé! que avui fa quaranta dies de la Pasqua i com que la Setmana Santa és com és sempre cau en Dijous.

Giotto - Scrovegni - -38- - Ascension.jpg
Giotto

Aquest any adamés s’escau en sant Joan d’Àvila. Un prevere, i patró de gairebé tots els preveres, (de l’Estat), a banda del catalaníssim sant Josep Oriol o sant Joan Mª de Vienney (enterrat a Ars, França) dia del sant dels rectors de parròquia i predicadors.

És curiossíssim, i em perdonareu que us en faci partíceps o us convidi… però és que aquest matí amb el vi de missa que m’he fet un fart de riure… allò espalïant-me. Tenia dues monedes. Una de espanyuola del 2007 (20 Jul) i el mossèn ha dit això que us comento del dia del año que relucen más que el Sol; i que jo tenia referit per una cançó ara no recordo si era de La Trinca o de Guapachá Combo i que deia: (si era la de guapachá Combo era una de “La de la aleeeegre guitaaaarra; la del clavel españó” i si nó els tres dies que relucían más que el sol eren també el Jueves Santo, el dia de Corpus i “el divuit de Juliol” de l’alzamiento del general Franco. D’aquí, tot i que no me n’he enrecordat després de deixar-la d’almoina; que l’altre era alemanya i l’he deixat a mossèn lluís a l’altre missa que ja havia anat.

És ben cert que 20 de juliol (2007) i d’espanya em semblava més idoni de deixar-la allà a on ha invertit La Caixa recentment i que és al convent de santa Clara. però me n’he endescuidat, ja us ho he dit. he volgut tornar des de la parada del Bus quan me n’he adonat que encara tenia la moneda; però ja havien tancat i a més he marxat a peu tot desencisat. per sort m’he trobat a l’Àngels i m’ha tret d’esperits.

Era ahir que va arribar un llibre de Míkel de Espalza sobre els… relacionat amb la recent lectura esbojarada de Juan sin Tierra en sis sessions de 50 pàgines cadascuna, i que, fixeuvos m’ocupaven una hora i mitja cada sessió. Ahir em vaig llegirt el llibre de Espalza sobre les indagacions de la figura de Anselm Turmeda (el de “La Disputa de l’Ase” que recentment informava i “regalava” (a un mòdico precio) el Diari Ara) alias ‘Abd Allah’ i deia que em vaig llegir les gairebé 70 pàgines en poquet més de una hora. També en castellà.

Va ser una bona experiència i enriquidora. Vaig poder dilucidar entre mètodes de assimilació de personatges ocasions en tot un seguit de fets no demostrables ni documentats per gaire més gent que el mateix Turmeda a les seves obres i del que fins i tot, a la manera de Bernat Metge, també es posa en dubte la… una pretesa i doncs necessària veracitat i comprovabilitat (al més pur estil de Sthêndal amb programacions d’obres de teatre cohetanies a la seva ciutat de París) però és que de lo de Turmada … bé que era entre el 1375 i el 1424 any en que Alfons el Magnànim, rei d’Aragó que ja us he explicat s’havia afincat, la Cort, comprats per un seguit de florins de l’Ajuntament,a Velència.

Dons el 1424 Alfons el màgn`qnim s’hi va referir Haha em el minoret gironí que era Eiximenis (francesc)… és que no ho recordo però alguna cosa de Mallorquí (turmeda). El nou llibre que ha de continuar les… els assoliments perifràstics iniciats amb les conjuncions de Goytisolo i la sev, aviat en farà dos anys, defunció solemne i donat el consell de repatriar-lo dir que Turmeda encara és a Tuníssia i que en Francès es diu “Le présent de l’homme lettré pour réfuter les partisans de la croix” Que en català en una publicació de l’any dos mil cinc a cura del mateix Espalza, Míkel de; es diu “Autobiografia i noséquè dels partidaris de la Creu” i que està en camino des de la Univ. de Barcelona.

Dir que Turmeda era un torcimany o traductor i que va ser ell qui va introduir el antic terme castellà (terme sintàctic) de alcaide en comptes de l’arabisme “jefe” per fer de una mena de fedatari; i que és el que li va “felicitar” Alfons. El mentor de Turmeda va ser Nicolàs de Hortis més coneguit per N. Martel però dir que podria haver estat un Nicolàs dels molts que van ensenyar a Bolònia, si és que mai Turmeda va estudiar-hi realment i que podria ser el N. de Sicília.

ës a n’aquest lloat mentor per la seva saviesa a qui Turmeda no se li va ocòrrer res més que demanar-li que “Què era “paráclito” (esperit Sant) i va, encara dura ara amb lo de la primavera àrab, desencadenar un fotut terrabastall de proporcions verament incalculables que no inconcebilbes. personalment jo volia llegir una edició en castellà de Asín Palacioos però està descatalogat com també ho està el catlaníssim, també de Miret i Sans, ambdós referits per “TUHFA” i no “la ofrena de l’home de lletres o lletrat refutant els partidaris de la Creu”

Aquest és el projecte que més animat em té que tot lo altre és o treballar o repetir exàmens.

“Juan sin Tierra”… l’inici d’una vella amistat!

Ens animarem proclamant l’efectivitat de la nostra elecció per aquest llibre, -el tercer d’una Trilogia de Juan Goytisolo-; dient no només que, de moment, ens ha les prometem molt felices, com que, de moment, també, s’ha pogut gaudir no només de:

.- temps i tranquilitat per a la lectura “sostinguda” com,

.- també s’escau de proclamar una certa lucidesa, a d’altres hores i amb d’altres lectures compartida en afinitat i coincidència còsmica amb l’autor, el que representa (ell i el que està/estava dient… i ho aconsegueix! “diu encara”) així com

.- el moment, -els inicis de la Primavera- i doncs la Pasqua com a temps de “joia per a gaudir-ne”.

 

He fet dues, fins ara, sessions de lectura. La primera em va ocupar una mica menys d’una hora de rellotge i em va fer arribar a la pàgina 42. Això era ahir. Ho recordo vagament i no considero, no que Juan Goytisolo no en sigui digne, d’estudi; més aviat penso que no fóra tampoc el seu desig… -més que el seu desig, potser no fóra la seva intenció- que una persona com jo miri ara de, barroerament (donada la meva poca traça i certa i desmesurada incompetència) miri d’analitzar:

.- pel que jo en sé de la religió cristiano-catòlica…

.-dels ingenios… dels ingenios, preguntar-se com ho sap ell, en Juan Goytisolo, i el que és més greu i recalcable: Com ho he pogut copsar jo que a casa no en teníem de ingenio a les Índies, ni llegíem La Litúrgia de Les Hores mai… al menys en vida meva –jo que soc l’últim nascut a casa-.

.- fins i tot de les connivències i convivències amb els esclaus, i el que se’n demani abstreure’n…

.- així com de les reals circumstàncies que li facin a Juan Goytisolo parlar… xerrar! de tot això amb tanta fluidesa.

 

Fluidesa que fins i tot em… ens! Deixa, suposo a la majoria dels, entre els que em puc comptar, éssers humans, coneixedors, en un cert sentit i fins a uns certs límits de la realitat social de, -és trist!-… jo, (ni ara ni a l’època en que sospito Juan Goytisolo s’explicava… volia fer somniar o senzillament es manifestava només que intuint determinats aspectes del que podria ser fer les coses sense “psicopatía”… és a dir, potser seria correcte de dir que encara amb més o amb un excedent de psicosi, és cert!, proposar-se de no exterioritzar tot un seguit de “necessitats” com seria una mena de “acercioramiento” de que “lo he entendido”, de que “sé qué quiere decir” i el que és més greu:) de voler saber quin és el seu mètode per repercutir-lo i traspuar-lo en alguna mena de, encara no, que soc jove, anhel irrealitzable i per al que es mira de progressar incidint en, esperem que lloables (hehe potser seria millor dir que proposats ennoblidament i espero que no ho abandoni jo mai!) “inicis”. Tot i que… a batzegades, és cert! I dilatats ja en el temps… no ens enganyem! Discórrers per la ciència de l’escriptura i el comunicar “a cau d’orella”.

 

Goytisolo planteja, potser, una mena, i és difícil de reproduir/explicar, si més no per al meu nivell de coneixement de qualsevol llengua… jo diré que: EL CATOLICISME ÉS INJUST, per més santa fe que sigui, i per fins on en sé(d’aquestes coses -i persones que en sabien de escalus i ingenios a col·legit-)… encara diré que s’escau d’abandonar-lo a tots els qui no estiguem “lligats de mans i peus” amb avantpassats per exemple sacrificats i o fills i descendents per als que s’huria de procurar dins aquesta mateixa religiositat a la vida; i, dir que:

Goytisolo fa gràfic un món, als nostres, -meus-, ulls imaginable fàcilment i comprensible… abastable també en la segona sessió de lectura que en una hora i mitja també de rellotge m’ha ocupat fins a la pàgina 100. Una mica abans diu “murmuráis que el rey no ha muerto” (tus ojos brillan de picardía bajo el sutil velo negro, el burdo maquillaje se despinta y escurre, irrisorio, por la comisura de los labios: elevando hasta ellos el índice desplegado, murmurarás una y mil veces que el rey no ha muerto, que nada más está dormido) i incideix en “la estepa jordana” (lejos de la ruda y capciosa estepa jordana) proposant “el estío parisiense” com a lloc de repòs. (per al sòn del rei).

Continua la diguem-ne “velocidad de crucero” en la lectura del llibre de Goytisolo Juan. He quedat però “relativament sorprès” del canvi d’orientació que es produeix precisament i m’ha influit en la comedida elecció del número diari de pàgines per a aquest volum (50/300) que precisament a partir de la pàgina 100 es procedeixi a la descripció de ambients, no de “ingenios” com si de molt més hehe “evolucionades” societats i ambients vistos molt més urbans entre que a l’orient mitjà Egipte i passat a partir de la pàgina 150 o una mica abans cap al Marroc i Tuníssia (FEZ).

 

Goytisolo dirà haver lluitat (ell o el lector-¿víctima? A “la estepa de Jordania” i fa referències soslaïades a caràcter propi del nostre país (Espanya). També hi farà referències molt més concretes al paper “dels consulats” en vendre lo de “our country is different” les corrides de toros i una mena d’espectacle en viu (i mai millor dit) de la nostra societat que penso encara ara, o ha tornat, a estar vigent.

 

Parla abans de tot això (pp 150-200) ara entre les 100 i 150 d’aventures amoroses burgesament, i dic burgesament… perquè segurament calen una sèrie de finançaments i per tant capital per a en aquests ambients que descriu, sortir-ne prou victoriós/airat. Relacions desapersonades i excloses del trauma que suposaria el viure afectat per temors i pors de joventut i de “relació” potser es podria dir psicològica i alliberadores fumant kif, a Egipte i a Fez i practicant actes sexuals que descriu heterosexualment i fa suposar homosexuals al Marroc per no esplaiar-se… segurament censurat o per cautela, malgrat fa algunes ara sí soslaïades referencies a la sodomització (i el dimoni) per acabar dient que “arribarà el dia que deixaràs de cagar”.

 

Diré que en no recordar en absolut ni com havia jo deixat aquest escrit, ni com ho tenia a la pàgina anterior a la 203 en Goytisolo a Juan Sin Tierra; m’han sorprès unes manifestacions “populistes” d’aquest senyor que pretén una nova escola d’escriptors al marge de l’strictu senso que suposa, i fins no fa gaire una mena de no deixar anar frases de soslaï que només permeten una comprensió “va! De categoria!” de vida també a batzegades i per espais entre que sorprenents entre que intermitents que només potser, perquè es produeixen en castellà entre que son llegides i no acompanyades en principi de incipients riallades sonores i “humiliants” si més no ell que ja és mort, potser riuria… sí de la cara que hi poso malgrat la seva cultura –de l’autor sigui envejable- tot i que a voltes hi ha coses que no per practicades o no siguin o no, tampoc, conegudes ni envejables.

 

Deia que m’ha sorprès el relat a manera de conte d’un nen/noi antillà que no m’ha quedat clar si a la gibrelleta (cagava o se la pelava) que subliminalment tenia adjuntat al fons de l’utensili un TE VEO. Suposo que deu tenir a veure amb el que ell explica és una proposta de cagar… més! tot i que el nen no vol amb un forcejament d’abans per part de pares i educadors de no fer tanta caca i aprofitar més el menjar que hi ha molts negres que passen gana a l’Àfrica… malgrat és cert que ha parlat en Goytisolo de una família amb la nena que és més gran que el noiet i que l’espia a veure si “fa caca o no i quina olor desprèn tot plegat”… una família enriquecida en las Antillas i de pertinaz vocación santoral en boca del nin.

 

Molt tètric ho descriu i agoseradament ataca la és de suposar comuna, per extensa problemàtica “innoble” que acabo resumint al meu diari amb un “em sembla que al capdavall i fins el que he pogut llegir (pp250) NO havia conegut mai ningú com el senyor Goytisolo ni entre que gent de la seva calaña/nissaga”.

 

Malgrat tot val a dir que obra una porta a l’esperança. Esperem’ho doncs!

 

S’ha produit una mena de desencís a lo Hollywodià (per lo de final feliç) com a Cadena de Favores, la pel·lícula, final feliç gairebé per tothom; i sacrifici molt lloable. Malgrat tot no sé fins aquin punt resulta generalment encomiable la tasca duta a terme per Juan Goytisolo en tant que ataca a un sector social poc concretat i que comunament és, com ell sembla es descriu, si és que és prou no-hàbil com per manifestar la seva personalitat en el que relata; i no se’l pugui ajudar doncs més que amb castellana “lessez faire/lessez passeur” de manera que principalment aquest atac sigui un auto-càstig i una txuleria que duu l’ofici. Una mena de casticismo aigualit en les seves paraules… que no òbviament, en les seves experiències que trastornarien al más pintado.

 

Tot plegat un camí de soledat que doncs l’ha permès arribar a una certa edat i en el que alguns marroquins parlen de repatriació. En aquest sentit penso l’hem entès més nosaltres que ells, on es va refugiar ( Marrackeich)

 

De totes maneres, jo, personalment, agraeixo aquesta mena de culminació triològica pel temps que m’ha dut de llegir-la en insuls homenatge malgrat les conseqüències pugueren ser més trascendents que lo aportat, fins i tot; i per ser de Barcelona ja li val també (i ho dic pel ciri Pasqual i la referència vigent a Phoebus (un Déu del Rapa Nuí… i doncs de abans de J.C).

 

Dissabte, 21 d’Abril 2.018

Sant Anselm de Canterbury. Ha dit mossèn Mónros que sant Anselm és el pare de tota la filosofia teològica que vindrà després d’ell: L’Escolàstica (¿i els cataclismes? Més ben dit, el ploure tota una tarda “a bots i a barrals” per a que no poguen tornar a casona fins al vespre)

Fins i tot ha fet esmena d’una màxima de sant Anselm, que si no recordo malament diu així: (dit al Senyor:) “Féu que pugui sentir amb el cor tot allò que puc tocar amb la intel·ligència“.

Avui és el dia de l’endrapar i el tragar. Diu l’evangelista que Jesús canvià de verb… en la tradició del grec un verb més groller que vindria a ésser “tragar“, el pa sagrat, per comptes de endrapar-lo. Veiem l’Evangeli dels darrers 5 dies:

Dilluns 16 Abril (IIIª setmana de Pasqua)

Evangeli Joan 6,22-29
No us afanyeu tant per aquest aliment que es consumeix,
sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Després que Jesús havia saciat cinc mil homes, els seus deixebles el veieren caminant sobre l’aigua. L’endemà hi havia encara gent a l’altra banda del llac. El dia abans havien vist que Jesús no se n’anava amb la barca dels deixebles, sinó que marxaven sols, i allà no hi havia cap més barca. Unes barques de Tiberíades van arribar aleshores vora el lloc on, després de dir el Senyor l’acció de gràcies, havien menjat el pa. Quan la gent s’adonà que Jesús no hi era, ni tampoc els seus deixebles, s’embarcaren i anaren a Cafar-Naüm a buscar Jesús. Quan el trobaren a l’altra banda del llac, li preguntaren: «Rabí, quan heu vingut?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pel que signifiquen els prodigis que heu vist, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets. No us afanyeu tant per aquest aliment que es consumeix, sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna, per l’aliment que el Fill de l’home us proporciona. Penseu que és Déu, el Pare, qui l’acredita». Ells li preguntaren: «Què hem de fer per complir el que Déu vol?» Jesús els respon: «El que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat».

Dimarts 17 Abril

Evangeli Joan 6,30-35
El meu Pare, no Moisès,
és el qui us dóna l’autèntic pa del cel
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, la gent digué a Jesús: «Quin senyal prodigiós ens doneu perquè nosaltres us creguem? Què podeu fer? Els nostres pares, estant en el desert, menjaren el mannà, tal com diu l’Escriptura: “Els donà l’aliment del seu blat celestial”». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: El pa que us va donar Moisès no era de debò el pa del cel, però el meu Pare sí que us dóna l’autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món». Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre pa d’aquest». Els diu Jesús: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set».

Dimecres 18 Abril

Evangeli Joan 6,35-40
La voluntat del Pare és que tots els qui veuen el Fill
tinguin vida eterna
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set. Però ja us ho he dit: vosaltres, després d’haver-me vist, no em creieu. Tot allò que el Pare em dóna vindrà a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la del qui m’ha enviat. I la voluntat del qui m’ha enviat és que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè la voluntat del meu Pare és que tots els qui veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia».

Dijous 19 Abril

Evangeli Joan 6,44-51
Jo sóc el pa viu, baixat del cel
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après vénen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa que dóna la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món».

Divendres 20 Abril

Evangeli Joan 6,52-59
La meva carn és un veritable menjar,
i la meva sang és una veritable beguda
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?» Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa viuran per sempre». Això ho digué Jesús ensenyant a la sinagoga de Cafar-Naüm.

Avui dissabte, (del trògo)

Evangeli Joan 6,60-69
Senyor, a qui aniríem?
Només vós teniu paraules de vida eterna
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen». Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do».
Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».

 

És aquest el sublim moment d’acceptar el que deia el meu pare, Josep, que a casa seva eren de la Seu d’Urgell: “Jo sempre he sentit a dir, que el pa s’ha de desfer al paladar” i jo continuu: “No era a l’època medieval, en temps en els que fins i tot Raymundo Lulio podria haver fet de metge, que es creia, com ara es creu en Psicologia que l’ull dret desperta la líbido (l’instint eròtic) que en el paladar és on hi ha la Fantasia?

Resto al servei ed tots vosaltres i de manera atenta,

Josep Salvans A.

“Todo se pega… menos-la-hermosura!”

Josep i Joanna Salvans Arola.

Manresa, a l’Hospital Universitari de sant Joan de Déu, Sala d’Actes. Div. 02/03/’18

Ahir Divendres vam assistir, com vaig dir que faria, a una ponència o xerrada de diferents persones de l’àmbit de la Salut (mental) a Catalunya i representants d’entitats bancàries i Fundacions col·laboradores. Va exercir de Cicerone i amfitrió el senyor em sembla que Marcel, Jovells, en representació de la coordinació de diferents activitats terapèutiques que està duent a terme el Hospital d’un temps ençà. Entre elles, exposicions (també de fotografia) i audicions de música que duu a terme el primer violoncel·lista del Liceu, de cognom estranger i que resideix al Solsonès.

Els ponents de l’Acte Social (i solidari) eren, i de esquerra a dreta, el senyor Miquel Torrents, en representació de la “Fundació Antiga Caixa de Manlleu“, seguit pel propi senyor ¿Marcel? Jovells de qui ja us n’he dit quelcom. Després el senyor, molt jove, David Elvira, director del Servei català de la Salut… la Mercè Rosich, Regidora de l’Ajuntament de Manresa i membre -també… com en Marcel?- del Patronat de la Fundació Althaia, (una mena de Consorci Sociosanitari de la Salut a la ciutat (i comarca del Bages))

També hi havia el senyor Christian Terribes, del Solsonès també, i representant al BBVA/CX (ens que aglutina ara la desapareguda Caixa de Manlleu i Fusionada amb Catalunya Caixa (però això em sembla haver-ho vist a TV3) i la senyora Neus Vila, terapeuta de Osonament i una de les principals responsables del projecte i coordinadora de Parelles Artistiques.

Va dir el senyor Marcel Jovells que per a entendre’ns hauríem, -com ha fet per aquest acte en concret i els altres que ja us he esmentat està duent a terme l’Hospital en aquestes seves flamants instal·lacions-; de contemplar l’art com a element cohesionador i ajut per a millorar els diferents tractaments mèdics que ofereix el servei de l’Hospital. Ha, en un cert sentit, corroborat el senyor Marcel? -i el seu equip- en aquests actes que encara aniran desenvolupant en el futur que l’art no només és un element cohesionador, sinó que més concretament un element integrador de lo social i lo sanitari i va anunciar una propera col·laboració amb l’entitat manresana d’AMPANS una mena de Congrés -em sembla recordar que- a nivell Estatal sobre els “Trastorns de Conducta” i en aquest darrer sentit va agrair la solemne tasca sobretot en l’àmbit doncs de la salut mental a Catalunya la tasca del, present a la Platea, senyor Dr. Bonet, que va ésser molt aplaudit.

Acte seguit va parlar la Neus Vila, de Vic, i d’Osonament i com us he dit coordinadora de l’esdeveniment del que se’n fa la presentació en el seu dotzè any (de l’activitat) d’existència; i que va agrair la preocupació als assistents de personar-se finalment a l’acte i va fer una introducció al Projecte de Parelles Artístiques. Resumint el que va dir, que no és pas que s’extengués massa la Neus, es que no me’n recordo del que va dir i sort doncs de prendre unes notes la Joanna, i, o potser la seva veu melangiosa ens va transportar cap a terres del passat que, resumint, consisteix en la creació i exposició de tot un seguit d’obres realitzades per una parella d’”artistes”. Un d’ells un artista professional i l’altre un usuari del servei de salut mental.

Aquest Projecte, es duu a terme perquè entre altres coses el que fa és apujar l’autoestima dels pacients així com la bàsica motivació a viure i relacionar-se i ho fa tant si tenen com no problemes de salut mental (per exemple els artistes professionals (ejem-ejem!) i a més fomenta l’Art i la Cultura.

Enguany es presentaven/exposaven, al vestíbul del mateix Hospital fins a 62 obres realitzades per 120 artistes que inclouen persones i entitats que representen fins a sis comarques catalanes: El Bages, el Barcelonès, Osona, el Tarragonès, el Vallès Oriental i el Segrià (per bé que com molt bé va indicar la Neus Vila se n’apleguen vuit de comarques a tot Catalunya entre les que de les dues que reposen enguany esmentaré la comarca del Vallès Occidental més que res perquè en una de les col·laboracions de’n Josep va fer de voluntari a dur obres a Terrassa on van fer una exposició transversal ara deu fer dos anys).

També va explicar que: 1)les obres estan en venda, que 2)aquell mateix dia de l’exposició hi havia el catàleg a la venda i que 3)si no es pot consultar a la pàgina web de osonament (parellesartistiques.osonament.cat).

Va fer els agraïments al que enguany han participat i que van venir(segons com de tant lluny) i a Althaia per acollir(-ens). També va agrair a Caixa Manlleu i a BBVA/CX. Introduint precisament a Christian Terribes, Director territorial del BBVA/CX que ja usho he dit, va aprofitar per dir que com el viol·loncelista del Liceu que ha participat aportant músicoteràpia a les UCI de  sant Joan de Déu (manresa), és del Solsonès-Solsonès. El senyor Christian va parlar de la seva pròpia professió i els del seu ram com a poc glamourosa i maltractada i va agrair la per ell recomfortant tasca a gaudir donada la oportunitat de presenciar in situ els resultats de les aportacions en bona part gràcies a tots els -fins a 6.000- empleats de l’entitat bancària amb el seu esforç i la seva generositat fan possible i que tant, -va dir-, l’enorgulleixen.

El senyor Terribes ens va presentar l’ens bancari també ara com a “expandidor” (qui sap fins a quin punt també responsable?) de la tasca duta a terme per l’Obra Social de la Caixa de Manlleu. Va etiquetar la relació amb l’esdeveniment de, fins i tot, “té el seu origen a Osona i per part nostra (BBVA/CX) una voluntat expansiva, esperem a totes i cadascuna de les comarques de Catalunya“. Va també en una mena de justificació presentar la Capitalitat del Manresa al 2018 com a ciutat de la cultura catalana. També va dir que es participava no només en la cultura per cultura sinó que també per tractar-se d’artistes també no professionals i va agrair a Fund. Althaia la tasca duta a terme en la gestió i distribució dels diferents recursos aportats a aquestes entitats que em van estar impossible de recollir en la viva veu de Neus Vila. També va parlar de transmetre sentiments (en Christian).

La Neus, altra vegada i a quest vol a Miquel Torrents va passar la paraula. Miquel Torrents actuava com a representant de la entitat hereva i més fermament (el temps ens ho dirà) responsable de l’Obra Social de Caixa de Manlleu que s’ha establert en Fundació d’Actius.

El senyor Torrents també va parlar, ara de convivència entre el usuari i l’artista i va fer esment de la trista situació perceptible en tants d’àmbits de la nostra societat de manca de aquests i d’altres valors que l’experiència de pParelles Artístiques fomenta i en la que col·laborava ja d’entrada Caixa Manlleu justificant la seva entitat per una necessitat i satisfacció. [Permeteu-me la broma però si no fossi perquè he abandonat la lectura del llibre Àngels i Dimonis al capítol 120 i fins a després del semestre diría que el senyor Torrents era -i és- un il·luminat i no un visionari]. Valors que Caixa de Manlleu continua considerant cabdals  per estar on som i com son el participar de l’art i fomentar el respecte mutu (entre l’artista i el malalt stricto sensu) valorant així la tasca duta primer a terme (i pionerament) per Osonament i amb les diferents i originals aportacions de relació de les altres entitats col·laboradores, dels voluntaris i dels que ens trobavem allà a la Sala d’Actes de Manresa ahir al vespre tot… entre que amoïnats i entre que “de festa”.

Na Mercè Rosich, regidora de la gent gran i Salut de l’Aj. de Manresa va parlar  de la gratificació de treballar en un “edifici tant estimat” s’entén que per la ciutat i va lloar la important tasca duta a terme pel manresà (si més no d’adopció, senyor Dr Bonet), ànima de la tasca general i progrés que arriba a una culminació amb la Capitalitat i en general en tots els àmbits de la salut i més concretament si s’escau en la Salut Mental a la ciutat. Va agrair a Osonament, als qui hi treballen i ho organitzen, a totes les entitats i va demanar que el treball, amb un esforç de comunitat [I SI AIXÒ FOSSI tv3 DIRÍEM LA “SOCIETAT CIVIL CATALANA] no es perdi i cal doncs participar i col·laborar.

Arribè el torn del senyor David Elvira amb un record per a qui no hi pot ésser i un dels esperits ara de la tasca duta a terme de manera més general com era el (Conseller Comín)

Va parlar de l’art com a llum. De que SOM EL COL·LECTIU AMB MÉS MALALTS CRÒNICS. i va dir moltes altres coses després d’això… adreçant-se als Bancs.

Passo ara a les notícies evangèliques perquè estic molt cansada: “Avui era el dia de la lectura intranscendent però de la sempre recòsa per quaresma “Parábola del Hijo Pródigo” -…jo que estic de baixa-. S’ha parlat d’estimar amb bogeria (el pare al seu fill) i de la frase feta de “Senyor, he pecat contra el Cel i contra Vós” que en l’ambil més concret dels Bipolars (un col·lectiu de pretesos, aquests sí que… il·luminats!) dirien “…és que no estic bé… no estic bé” i que respondria a un “Penetiençágine” (Penediu-vos) si fossin franciscans però que més aviat és un “tinc gana pare… ara que sé que m’estimes… perquè t’he trait (i em vull riure de tu i del meu germà) que així pateixo més”. No Comment però després de tot això me’n vaig anar a sopar que feia tres dies que no dinava.

Cartell_Parelles_artístiues

Quan les petites coses… esdevenen tonteria!

És molt trist que el que ens hauria d’anar omplint el dia a dia, la vida sencera i part de l’eternitat (si és que està ben feta aquesta locució): com és l’Amor, s’esdevingui que entre una cursilada, entre que una manca de projecte (això que es deia tant abans del Procés…) entre que una solemne… pèrdua de temps!.

¿Per què “una solemne pèrdua de temps’? Sembla ben fàcil: “Los quadros de mando de la represión fascista” volen que estiguem ben quadrats, sobretot de orelles en amunt, de manera que, principalment ja haurien de ser, –  les nostres reaccions i accions davant els estímuls que ens ofereix (la pròpia vida, però en aquest cas seria la convivència en un ens subvencionat (per Govern)  – , amb una major o menor ponderació segons el territori i les espectatives socials, –  i que fan de l’abundància una mena de competència (ferotge o aferrissada) entre els diferents estudiants de d’altres ens, (normalment tant i tant properes en la distància física (que són els kilòmetres i la diversitat cultural)  – , jo diria que de cada fins i tot vall i fondalada (fins i tot les densament urbanitzades) per a les que les diferents carenes i horitzons ens empetiteixen i ens fan més baixets davant el Món; (així com, és cert! la mateixa forma convexa o cóncava dels nostres ulls i capacitat), —  i si no que li ho diguin al qui va escriure (la vall del riu vermell)…  —  deia que les carenes… bé, fe-hi un breu incís: (per al meu univers, carena i horitzó és el mateix: “la línea del horizonte” ens deien a col·legi la primera vegada que descobríem, (que fóra el que ara a la universitat se’ns comença a encimballar en el món del Pensament com a “concepte“: el concepte econòmic de la Utilitat i el Cost d’oportunitat (del que ja us he parlat a vegades), el concepte del Capital, el concepte de la Plusvàlua i tants i tantes i solemnes exposicions mil·limetrades i és cert que COPIADES i ADAPTADES, com amb una plantilla, a la tecnologia humana i humanista del que ara us referiré de la “Paraula” (i fixem-nos en el himne espiritual missaire que tinc amb els anys (però això de missaire només potser… … seria, més encertadament: cumbaïà).

És doncs aquest matís, també hereu del Pensament Aplicat, i desenvolupat en la trista soledat i en un diàleg, sempre amb un mateix i tot el que s’hi pugui; que em fa veure ara que és ben cert que aquests desenvolupaments psicològics (fins i tot de ubicació en una vall…) mirant a la sortida per baix del que seria qualsevol riu que fluís descendint segons les pautes del nostre,   -siempre bienamado Antoni(u) Bassas: “ley de la Gravedad” –  ; doncs que la carena seria “una línea del horizonte que“, depenent de la distància real, i que no té perquè coincidir tampoc amb la nostra capacitat d’allargament visual (i vull dir que podem veure potser fins a trenta quilòmetres i tenir tant l’horitzó, una muntanya, com la serralada de Montserrat quan anem cap a Barcelona des de sant Vicenç de Castellet (o des de Manresa si ho mirem des de l’inici de la línia de tren que m’ho va fer apreciar l’altre dia mentre baixava amb els Ferrocarrils de la generalitat de Catalunya cap a Barcelona i vaig pensar: “Mare de Déu!”: la quantitat de runam com el de Sallent i de Súria, ara diré alguna cosa fora de mires, i potser per baix i fóra bo que algun altre tècnic o un tècnic de veritat ens ho fes veure. Fins a trenta mil vegades el runam de Súria i de Sallent junts i apilats que farien falta per omplir aquest massís de roca, i pensem que hi han potser muntanyes molt més grosses, però no visualitzacions de l’espai -tant i prou interessants com per fer-ne esmena– que facin entendre una mena de, per a les persones que, a manera natural creixin i desenvolupin els seus estímuls cognitius i de tampteig error… tant bé podem dir que obstruits com que amparats per aquest menor “radi d’acció” de la nostre #camp_visual i que hauran fet, arribats a un punt de la vida, tant entre cadells com “acompanyats” pel(s) pares que ja llavors estaven poc enfeïnats com per dedicar-se a fer-ne (de pare-pedaç) del conquerir contrastadament aquest difernet horitzó, i un de nou que seria igualment ment proper, o en una “meseta” donaria lloc a la carena pròpiament dita  abans que el mar i més baixa en l’assoliment de les plaques tectòniques. Assoliment d’alçada i proximitat a el Senyor déu i els Astres; han de fer del concepte de carena un de pròpiament de clima continental i de poca “depressió” en forma de vall o Mar Muerto.

Fixem-nos en el que diu la cançó del la vall del riu vermell: Que si trobarem a faltar el teu somriure, que si diu que ens deixes te’n vas lluny d’aquí i que recordis la vall on vas viure, no l’esborra la ols del camí. Es tracta de un riu que passa per aquí a casa i que s’entén que marxa… “perquè és un gomarrota!; que no d’Alaric, però sí d’alarido… una mena de crit desesperat; i, no hi quep a una… a… l’estructura cultural! i… de reproducció social! que duen a terme pares i mares i sacerdots en la redistribució de la riquesa, que segurament una manipulació de la Paràbola del bon administrador que passi a celebrar-ho quan ha dut els “#deu talents” de interessos, i depenent tant de “la leche que has mamao” com d’aquesta amplitud i acció desinvolta del camp visual fa de l’apropiació indeguda una mena de competitivitat que per accelerada, ens hauria de semblar més productiva i hauria fins i tot un cop assolits uns desànims precisament descompetencials una mena de (ja mèxplicaré)… un flash back de trenta o cinquanta anys en les intencions, per exemple d’un “ésta y estar” que perquè ha venut els seus habitants; i “lo que es la seva vida a les multinacionals com teléfonica y amena i les seves “filles” (que diria un francès) i han perdut, aquests estats de en vías de desarrollo, la capacitat d’implantar la seva cultura, que només una precisament impossibilitat d’anàlisi exhaustiu d’aquestes conductes socials (de la gent i la seva problemàtica i presa de decisions de consum i de gastar-se la pela per exemple tant interessants per a aquests premiats administradors i ufanament (“encima!”) pugui només que arribar a dependre del moment còsmic en l’espai concret i reiterat, -conegut des de fa mil anys, molt abans de Galileo (i el sic transit gloria mundi (#y sin embargo se mueve)) i kepler) que passàvem pel mateix lloc de l’Univers diverses vegades i que ens haurien, si no fossi mentida poder ubicar en uns “sistema de referència” i posició molt més concret i no en expansió(en expansió i en refredament constant, ull!) tant de bo amb aquell caire sincopat que deia l’altre dia i que ha de fer de l’equilibri una espècie de matèria espai-temps que arrosseguem indefectiblement i a cada segon (com qui diu) que es perpetua sobradament en el temps i que només l’acció de determinades forces, més properes i per això més vinculants però no de igual magnitud… …en fa UNA XACRA.

La cançó de la vall del riu vermell continúa com a quan arribis (tu, el riu, o el que hi viatja… escoltant com cada dissabte el partit del barça) a dalt la carena bé podem arribar a dir que només per als que hi hagin estat… (va! al Mar Muerto) poden concebre una carena que pugi i que a manera de com se’ns dibuixaven les explicacions físiques del que era un “espejismo” en el desert, (i Tornem-hi!) del que tot bon espanyol que hagi anat a col·legi, n’ha sentit a parlar dels “espejismos” i tota persona que hagi baixat de Ripoll (l’afrancesat Ripoll huahua) per la carretera n’ha vist sobre l’asfalt i en detriment dels assoliments de la construcció de vies del tren (que la màquina de tren d’invenció catalana: “Santa Fe” destrossava pel seu enorme pès i que no sé jo ara si dir que “deu vulgui” que sigui: intencionadament que es volien destrossar aquestes vies (de tren) que: si: “deu vulgui” que fossi com la torre de Babel, ens faci apreciar que no perquè ens ha sigui més facil pujar, i, al final de la jornada (per exemple perquè no hem dut, a la panxa, bon aliment) i a manera de excursió tornem cap avall, baixem i ara al capvespre, que estem més cansadets fem baixada ( i fem també més que un club) sigui tot plegat “una bona caminada”.

Com aquell qui va a la platja a l’estiu, baixa sis-cents metres i al vespre puja, després de prendre cafè al migdia a la costa, cap a dalt i no pot dormir. Buenu… doncs Au!

De les petites coses volia parlar jo com de l’aproximació als llocs de pelegrinatge, que fa sant-Ignasi! i de quan les claus i les còpies obren portes diferents: L’altre dia, Dijous 25 de gener, i que consti que divendres 26 va ploure tota la matinada i nit (des de la una, encara que només 20 litres a Sallent i 55 a Vallirana… deien els experts de Tv3 com en Dani Ramírez, -l’home del temps i bien amado de l’alfred Rodríguez-Picó perquè també es quedarà calb (com tothom un dia o altre)- a Vallirana %0 i pico lts.) hi ha el radar metereològic i un pantà petit que abasta l’àrea selectiva de Barcelona i que no ens hauria de, tal i com estan les coses i la tonteria del Procés (per varat i encallat… “en una vía muerta”) enorgullir com a poble d’aquesta circumstància i encofoïr… fins i tot pretendre captar… i sigui quin sigui el camp visual de la terra que ens va parir! adeptes a n’aquestes alçades que no perquè ja no ens miri ningí “de los antiguos” es creguem més capacitats per a la impartició de una imatge que ha de fer de la nostra presència una mena d’acte de fe (com la Santa Fe precisament).

A na mi em van dir que havia d’anar a la Avda Tibidabo 47 i goiteu! aquest senyor hi passava i és amic de’n José Ignacio.

Superdetective_en_Hollywood
Superdetective en Hollywood

i, és que m’estic engreixant de tant atiparme de la nevera que deixo oberta a cas de l’Eddie Murphy que quan arribem allà (a la carena! dirà: “Besa mi negro culo!”).

Quedem doncs entesos que només “la carena està a l’horitzó per sota nostre depenent del nivell del mar“, i dit en lletres itàl·liques o cursiva… i avui dijous 1 de Febrer… (ahir que érem sant Joan Bosco) de manera que seguint la Teoría de Conjuntos, horitzó i carena coincideixen només algunes vegades i formarien part del seu Conjunto Intersección… una intersecció, sempre, en el cas de referir-s’hi com “a dalt (la carena)”.

Cordialment, Joanna Selváns Erola

Un viatge… un altre viatge (que seria -dit per en Forrest Gump- “Again!”) a l’Eternitat!

Creación de Adán (Miguel Ángel).jpg

Entre aquesta imatge de “La Creación de Adán” i una penjada de bola com la que ara us explicaré han passat ni més ni menys que 506 anys!

20171210_065420

Del concepte de la imatge reflex que ara us plantejaré a la veritat de veure en una gota d’aigua, o potser en el coll d’un canti, ple també d’aigua, una cosa com la s’imaginava la Joanna l’altre dia i provava com veureu ara de explicar… ha passat un no-res i tanta història com en la que es podia haver fixat un Australopitecus un dia de pluja… ara per nadal!

N’hem d’anar aprenent és clar, a fer fotos! i espero trobeu encara rai: Digne! (del vostre temps) aquesta foto que us passo de color blau que té una mica la seva història i que si voleu, així ben fluixet us l’explicaré a cau d’orella:

Jo devia de tenir quatre anys, i no hi vaig pensar fins el diumenge al dematí, dia de la mare de Déu de Loreto que ho vaig entre que recordar i pensar, i per tant la idea no és ni meva ni de la Joanna i forma més, penso de la tecnologia nadalenca i les boles de vitrall; pensar, un cop feta la foto per mera curiosidad… sorprès! més aviat, de veure en una cosa brillant, com és aquesta bola de Nadal de color de plata i amb llum blava que també m’ho vaig currar una mica esperant a que el programa de les guirnaldes xineses canviés de color verd i vermell; deia que vaig pensar, en veure el reflex de la meva mà a la bola, i transportar-me el pensament després del primer cafè amb llet del dematí a un espai-temps on hi ha una cosa que soc jo i que no estic darrera dels meus ulls i que es multiplica en la bola de manera “deforme”.

No ho he comprovat! però suposo que la bola és de plàstic brillant (no pesava gaire… això sí que ho vaig veure!… la vaig sospesar amb el dit!) i encara que no sigui res de nou d’aquest any precisament, -l’any passat em va toccar a na mi de guarnir l’arbre i ja hi eren les boles aquestes… doncs que tvaig pensar de seguida que si la bola fossi “cóncava” (hehe) en comptes de “convexa” i ja hauríeu de saber que això és molt relatiu en les segones derivades de les funcións reals de variable real (hehe que petulant no?)
Doncs que vaig pensar que si en comptes de ser un mirall cap enfora, fossi cap endintre en comptes de “trobar-se” davant els meus ulls (i els vostres ara) els dits de la mà tal i com es veu a la imatge… doncs que si fossi “per dintre” tindríem “La Creación” de Miquel-Àngel (que també amb el cafè amb llet la somiava perquè heu pogut veure que no és així… però jo faig poesia!).

escanear0007
“Nadala” de J.Llauradó Senar

Podeu comprovar, si en trenqueu (només una!) i no ho feu des del sostre com el meu germà en Jordi (una de les segures deu o dotze que deuen córrer per casa vostra i que siguin de vidre) per a veure que coincideixin dits índex i anvers i revers de la mà com al fresc (imaginari) del pintor a la capilla Sixtina (i no Sixena hehe encara que no faci gràcia hehe) ens hi caldria aigua… però no ho sé!

Jo vaig pensar en aquell dia que tenia quatre anys i que el meu germà sordmut no sé què se m’explicava que la meva mare em va dir “fes-li l’agulla” per què ell volia veure… ell era i és encara més gran que jo i està casat i té un gendre i tot… doncs que anava “esperant que se li trenqués una a una les boles bé, sense mirar, i… havia de ésser aquella… o aquesta altra… les teníem de colors i també eren de l’any passat! (imagineu el Nadal?)

Havia de ésser una del les boles de vidre de les que ell, quan s’enfilava a una cadira, penjava al sostre de matxembrat prop de la llar de foc amb cel·lo. Tal era la maledicció de Satanàs que la meva mare m’en va donar una, em va fer badar, es va trencar des de la meva alçada de cintura, la mare va fer “Ai!” va quedar més sencera i el meu germà mirava per dintre i probavem d’explicar-nos-ho…

Ja no recordo més… no hi havia caigut fins ara, i és que el meu germà anava a apendre a dibuixar i pintar… que no sé encara si s’hi veu això a la mitja esfera concava que em va dir fes-li l’agulla  entre que amb els dit i ulls (com si fossi una transmissió electrica, d’aquí l’agulla)… i és que a casa teníem amb la mare, que era pianista: molta expressivitat! doncs que encara no he vist el meu germà en “Xòri” aquest nadal… ni n’hem pogut parlar… ni compto que se n’enrecordi d’aquell dia, ni sé ni qui? ni com? (segur que la meva parella) se n’ha cuidat de que el pensament em transporti a tant llunyana estada. Potser la hòstia de missa!

Que passeu unes bones i enriquidores festes.
Ben cordialment, Josep Salvans Arola (i Joanna)

Setmana atapeïda: Francès (com cada dilluns) i Vida Creixent

Resultat d'imatges de plantem cara joan solàAvui estava pendent de les vacances del Febrer a Torelló… i ja tenia fred acabat de dutxar, i, mentre esperava que obrissin la porta… que m’he trobat, reproduïts per Joan Solà al seu llibre “Plantem Cara” amb uns versos de Mn. Jacint Verdaguer.

Val a dir que, -en aquesta atemporalitat que exhibeixo- que l’onomàstica que celebrava Joan Solà era amb motiu, al Juny del 2002 del centenari de l’enterrament del poeta de Folgueroles.

Us els reprodueixo aquí perquè miraré de fer-ne un comentari… tant extens com sàpiga i de tanta propietat com pugui’n-me valdre. Diuen: “Si em donasses tes ales, / bon rossinyol! / Rossinyolet, si em desses / tes ales d’or!”

Ja us ho he dit que avui dilluns em tocava fer Francès… Hem encetat un llibre! tocava, per a aquest cap de setmana o quan es pugui, de fer un treballet de recerca dels diferents oficis i com se n’ha diuen en Francès d’un seguit de personatges de “relativa actualidad”. Entre ells un suposat cineasta grec (Theodoros Angelopoulos 1935-2012) autor de entre altres coses del, del seu més cèlebre film: “The Dust of Time” (2008) …(i d’això em queixo… que sigui cèlebre a l’estranger i no se n’hagi fet la còpia al català ni al castellà… com si es va subtitular , i la va passar precisament, l’antic Canal Plus “La eternidad y un día” també film grec molt recomanable)

Segurament això ha estat motivat per tota una sèrie d’interssos que farien de l’afer independentista, com diuen des de ahir els mitjans públics alemanys “Una cortina de fum” per tapar la mafiosa corrupció del PP de qui, ja us vaig dir jo, tot això de elaborar un calendari suposadament afiançat en el que havien de dir sobres les lectures de missa ens ha de estar fent un flac favor a na tots aquells qui, entranyablement (que deia en Jordi Pujol de Pau Casals, músic) sentim la nostra pàtria més enllà d’una selecció de fumbol i dels “toros” (o pells de brau), i malhaurats siguin tant Salvador Espriu com el meu parent  Vicente Del Bosque, també podeu trobar al blogspot,  de l’escrit que us actualitzo, a partir de maig del 2009:

No m’hi quebrá. Quina hora és? Jo em dic Josep Salvans. El meu pare va sol•licitar informació gratuïta a una casa de Manresa per veure l’origen etimològic del nostre cognom i va resultar ser que a banda de que era equivalent a Salvat o Salvany el cognom volia dir ‘Fill del bosc’.
Desconec qui posava aquests noms i per què. Vull dir, per què la gent havia d’anar a parir els fills al bosc o a sota un pont. Suposo que deu venir d’abans de lo de la Enciclopèdia i la Higiene, oi? i la gent devia deixar les restes de la germinació a l’abast de petits animalons que després havien de ser caçats, en el seu hàbitat, per part nostra, allà on correspongués i sapiguéssim, i oferts, per retornar les forces, de tota mena, a les nostres mares paridores.
Ho dic perquè jo tenia de menut una gateta que devorava els cordons umbilicals i les bosses en que havia parit les seves camades. Recordo que quan el meu pare va rebre l’informe va dir ‘Aquests de Manresa…’ però jo, penso que això també ho devien fer a Menorca, que no hi he estat mai, però que he sentit a dir que allà qui no té ‘es llinatge’ Pons és que no és ningú; i, per tant, hi deu haver molts rius en comparació per exemple amb Mallorca, on més aviat hi ha torres eòliques per treure aigua. Si els rius necessiten ponts vol dir que hi ha desnivells o que són cabdalosos i per tant les restes devien ser exposades a l’aigua perquè fos la relativa qui les portés al mar; i el pescador, amb les seves habilitats i coneixences de les corrents anés, a cercar-ne els devoradors-trasnsformadors de la matèria per tal de vitaminar la seva dona o mare paridora. I els Alzina doncs a vigilar els garrinets.
A Sant Felip Neri li van tallar les cames, em sembla, i encara enraonava amb el dit. Hi ha un sant a fora l’església que hi ha en honor seu a Vic i a dintre hi van gravar un casament d’una pel•licula d’uns espies de Cambridge. M’ho va dir el meu pare un dia que la feien. A TV3. Val a dir que a part de la broma, Fill del bosc també deu voler dir alguna cosa així com ara: (podríem dir), “fill de l’àmbit de…” de pagès, és a dir “rural, poc format en les activitats socials i protocolàries, cafre…que no se sap d’on ve”. Però no per això poc noble, covard ni maliciós, i tantes altres virtuds que es poden tenir dins els nostres imaginariums fílmics tot i no ésser socialment format… pel que sigui.
De fet, quan treballava de muntador feia parella amb un marroquí, de cognom “Chamarouch” (que vol dir “Esperit”) i ens ho havíem passat molt bé sempre que anavem a polígons de pagès amb els ocells i les abelles. Sé que pot semblar estúpid però, és cert! malgrat ara no recordi cap exemple concret a destacar a banda d’un pacte contret, de no-agressió amb la Natura.
A na mi, l’origen del cognom, em sona a alguna cosa així tal com: “Ara que tots estem formats en les activitats socials, protocolàries i culturals (i fins i tot eclesiàstiques -tant importants en el majoritari moment de formació dels cognoms-), “aparece éste” i “¿De donde ha salido? -Del Bosque” Així que no només soc segurament parent del seleccionador nacional d’Espanya ara campiona del Món, sinó que també tinc aptituds genètiques de geni com a despistats que som els de Casa meva.
Penso que està bé que coneguem els orígens etimològics dels nostres cognoms, sobretot els que no són evidents i que els fem públics, fins al punt que us passaria el nom de la casa de Manresa si me’n recordés però no és el cas. Molt probablement teclejant-ho al google ja hi trobeu prou com per: fer el fet, al meu estil d’ara.

Dust of time.jpgSuposo que us haurà resultat evident que el redactat està tunejat a la més rabiosa actualitat, fins i tot més enllà del 2008 any de la pel·lícula caràtula de la qual veiem… i és que ja ho deia el meu pare: “La pols passa de seguida”.

Avui doncs, que és el dia de la Mare de Déu de la medalla miraculosa, tant els versos de Verdaguer i recordem-los:

Si em donasses tes ales, / bon rossinyol! / Rossinyolet, si em desses / tes ales d’or!

Ignoro absolutament l’exposició del poema… però penso resulta evident que en tractar-se, la primera sol·licitud de les ales, una mena de conjugació “a la valenciana” i recordo que el meu pare acostumava a dir: “donessis”, i féu l’exercici! pronuncieu a l’estil obert del Català oriental la ‘e’ de “donassEs” i veureu que queda molt més poètic tot plegat, fins al punt que fins i tot, una composició molt més “de batalla” com podria ésser la pirenaica amb el “desses” per un “dis-li” o “dis-me” (en comptes de, precisament “donessis” o “digues-me”) es veu entre que eixoplugat retrocedit en el diminutiu de “Rossinyolet”. Fóra d’aquesta manera, que si imaginem el fet, les ales ja han estat donades només de demanar-les. Hehe.

Aquests versos de Verdaguer sí que quebrien en una medalleta, com la de la onomàstica d’avui… i fins i tot en relació a la producció grega, si imaginem una cosa, o la versió americana, podem concebre les “xapes” i els pins del film de Theodoros Angelopuolos on podríem encabir l’epitafi de mon pare: “La pols passa de seguida”; però més enllà de les meves pretensions -i les seves proporcions (entenguem que bíbliques)- us transmetré per al fet del dia d’avui, recordem que ahir es va tancar oficialment l’Any Jubilar de la Mare de Déu de Fàtima, que també; fa cent anys ara, de la seva aparició.

Recordem-ne la llegenda en una transcripció que us ofereixo d’una mena de díptic que em va arribar a les mans -i molt més recentment que el llibre de Joan Solà i que l’informe de la casa de Manresa dels cognoms- em sembla que el passat dia dilluns tretze de Novembre, a l’església de la Parròquia de sant Josep de Manresa mateix quan hi havia la mare de Déu itinerant i van fer un acte de pregària que, suposo us ha servirà encara per tot el que queda de dia d’avui:

Al 1916 es va aparèixer un àngel a tres pastorets a Portugal: La Llúcia i els seus cosins Francesc i Jacinta. Volia preparar-los per a un extraordinari esdeveniment que després succeiria Fàtima el 13 de maig de 1917. Això canviaria les seves vides… i les nostres!

A l’aparició de la mare de Déu va ésser inquirida per Llúcia: “Què voleu de mi?”. “Vull que vinguis aquí el dia tretze de cada mes, durant sis mesos seguits a aquesta mateixa hora… Haureu de patir molt però la gràcia de Déu serà el vostre consol. ¿Voleu oferir-vos a Déu per suportar tots els sofriments que Ell vulgui enviar-vos?… Doncs reseu un Rosari cada dia perquè arribi la Pau al Món”

Sacrifique-vos pels pecadors, -els va dir Maria- i digueu moltes vegades, especialment quan feu un sacrifici:

Oh Jesús, és pel vostre amor, per la conversió dels pecadors i en reparació dels pecats comesos contra l’Immaculat Cor de Maria

El tretze d’Octubre, sota la pluja torrencial, una multitud es dirigia al lloc de les aparicions on tots esperaven el miracle promès. “No ofengueu mai a Déu que ja està massa ofès”. Vull dir-te que es faci aquí una capella en el meu honor, que sóc la senyora del(s) Rosari(s) i demano que es continui resant tots els dies… (Fins a vint misteris va recomanar el sant Pare francesc… que per cert està viatjant cap a Indonèsia per veure què passa amb una minoria musulmana exiliada).

De sobte va cessar la pluja, van aparèixer els raigs del Sol -que van assecar tot el fang i les robes de la multitud- i per tres vegades el Sol va girar sobre si mateix llançant els seus raigs amb tons de colors groc, blau, verd i vermell. Molts confessaven els seus pecats en veu alta fent actes de fe i demanant perdó.

Segur que recordareu la tonada:

De la Glòria baixa la Mare de déu, / cantem-li tots l’Ave amb so-onora veu: / Ave, Ave; Ave Ma-arià… Ave, Ave; ave Mari-i-ia.

La veuen joiosos tres gracils infants / la Verge els hi parla amb ulls perlejants /

Beneïu, Senyora, els nostres conreus / i aquestes fillades us besen els peus /

Les flors del Rosari tindrem a les mans / que sigui l’anella que ens faci germans /

De Fàtima oh! Verge, senyora dels cels / Oïu la prgaria de tots els fidels. /

Igual com a Iria veurem néixer el raig / de vostra puresa Poncella de Maig / Ave, Ave; Ave Ma-arià… Ave, Ave; ave Mari-i-ia.

Oh! Santa Maria Joiell del cel blau / al Món que s’enfonsa torneu-li la Pau!

Ara haig d’estudiar… que si no no atraparé el dia!

La consciència social

La consciència social… primerament, referim-nos-hi com a “Tema Nou”. Fem-ho com tant capetxanament i a manera de enrollats, sovint, els professors de col·legi, que eren tant de la broma: ( i per favor aprecieu la diferència conceptual i d’aproximació als problemes i les referències d’aquest altre text publicat al blogspot a partir de maig del 2009):

Sóc entre altres coses Delineant mecànic. Vaig copiar els exàmens a distància que feia en el grup d’ensenyament privat més important del país. Sobresaliente “Título No Homologado”, amb la qual cosa, jo suposo, que l’entitat no es fa responsable dels meus actes com a delineant ni el món acadèmic i laboral, ni en l’àmbit contenciós-administratiu, ni el jurídico-penal. Val a dir, però, que de tot lo après, a la feina, poca cosa n’he fet servir, a banda de coneixements de assignatures com ara “Tecnología Mecànica” que m’han servit per a treballar i comprendre millor el comportament del material, ferro, a l’hora de treballar-lo amb els guants. Pel que fa als planells en si, era instruït amb nous coneixements per part del meu pare i poca cosa del curs vaig fer servir a banda de la normativa en termes d’agilitat comprensiva per a qui els plànols eren destinats. També havia de resoldre petits problemes matemàtics, dels que en vaig trobar la solució, amb encert o no, per què això si que ho tenia el meu pare, sempre deia: “quan sigui allà, que es fotin”.Problemes, com ara repartir a graus els candelers o puntals d’una barana rodona sense utilitzar els quadrants i el consegüent i liós canvi de signe, ni la calculadora científica que allà al taller no en tenim. (Això ben bé podria ser la sol•lució al problema de la quadratura del círculo, però els professors de col•legit eren molt de la broma.) He de dir que de la resolució d’aquest problema en concret n’estava tot cofoi malgrat que el meu pare havia dit “Jo no hi treballo amb graus”, i, és que el delineant de l’empresa més grossa que la nostra, que ens subcontractava, i, que a més era més gran que jo, em va demanar com ho havia fet perquè es veu que ell no ho savia fer. Jo sorprès, i per telèfon,li vaig dir.Pot ser que ho demanés per què jo m’enfilés a la parra i se m’entornessin els ulls com els de un imbècil en un gest de naturalesa menyspreable, o pot ser que no.

Anava a que, gairebé tot: millor. Potser menys el dibuixar o l’escriure, i, no és que jo fós cap lluminera quan era més petit, com també podeu apreciar en el text adjunt i es podria despendre dels desencoratjadors assoliments obtinguts fins ara; avui que he fet a la feina una formació sobre la Gestió de les Emocions; ans al contrari, més aviat perquè, si mai he sigut petit, que: inconscient (ho he set una bona pila d’anys) puc encara, i dic encara perquè suposo que com a molts i moltes de tots nosaltres, disortadament ens depararà la vellesa condicionaments de consciència molt més tristos que el meu d’ara (al 2017) i per exemple, i, jo hi recurreixo tot sovint (entonar -que diuen- un ‘mea culpa?’) no tenir per exemple allò que els manuals de Història i de Sociologia (sobre tot) en dirien, si fos un tema “recurrent” com el de aprenent de bruixot, i ho dic per en Harry Potter; deia que el concepte que introduim amb la Joanna ara, el de “consciència social” i que jo, i em fa pensar… això entre d’altres coses! que fóra tant bon artista, si mai m’ho proposés, com polític (una, -quan els polítics eren en aquell país de dictadura que era “España”-, una “classe” social ben vista) em va dir, i em sembla ja haver-me assincerat fins i tot aquí (al wordpress) alguna vegada em va dir mon pare un dissabte que esmorzàvem a la cuina quan encara la mare no anava els dissabtes a la peluqueria. de coses que han canviat a la meva i nostres vides per un “menudo soy yo” de la meva mare… No acabaríem mai! com de fet és explicable hagi passat a tantes d’altres persones. Mares i filles.

Qui sap si, tot plegat, no és hereditari. Per exemple el meu pare entre d’altres coses era un “santbaró” (deia la meva mare quan ell arribava tard del taller). Tenia el seu estil, no us penseu… i molta classe! sinó ja fora mort abans de veure’m créixer i convertit en aprenent de polític (o sinó “todo lo contrario”) per una bona pila d’anys mentre miràvem el telenotícies havent sopat (quan també, encara se sopava en aquella casa… després van venir els entrepans però la TV no ha faltat ni un dia.

Podeu i no s’ha de ésser massa “suspicaç” hehe (surt al Diccionari d’Estudis Catalans! Suspicaç: Propens a la sospita, a concebre sospites, a tenir desconfiança) que el que més m’agradaria a la vida fora potser fer poesia; però fa tants anys que la gent en fa que jo encara no els atrapo i cada cop hi ha més feina i gent que ho faria… i sense vincles de sang, jo que soc solter no penso que fructifiqui mai en mi amb cap de les dots que li son més pròpies, com l’eloqüència i la criptologia aparent que ja voldríem, -tots els pretendents de la poesia- haver assolit abans dels quinze anys.
La “consciència de classe” i potser un intent comparatiu de definició i aïllament del concepte de “consciència social” no implica haver-se menjat el “de classe” que faria un TENIR “consciència de classe social”. Per exemple essent o un burgès o un propietari o un proletari (anava a dir). La consciència social és… bé com gairebé tots els conceptes de Sociologia (i suposant que ho sigui de concepte i de Socilogia) té deia unes arrels alemanyes… com es deia abans de les llengües antigues des del sànscrit hindú a les indo-germàniques i que ara es diu són indoeuropees.

Enllaçant amb el segle XIX i XX esmentar precisament Hermann Hesse i el seu llibre Demian per a… en català! forjar en la meva persona i cas personal, a la tardana, -i tant!- edat de setze anys, una mena de deslletament de les faldilles de la mare… d’amagar-se sota la taula cada vegada que, pel que sigui ens proposéssim, nosaltres infants, de fer alguna cosa amb els altres d’avantmà. És a dir pensant que demà vull fer no el que toca sinó el que jo vull fer anant a col·legit (a fer vida en societat un cop s’adquireixi una certa, és cert i recorreré a un nou concepte molt més d’actualitat (social hehe) de la, en dic jo quan m’enmirallo en aquells assoliments paupèrrims que us deia: “soberanía personal” que implica una consciència de individuu amb una sèrie de drets… malgrat tot).

Així adquirir una consciència social, implica un reconeixement de drets propis i inalienables, que per aquelles èpoques, (les de poc després del 23-F) es van concloure per un “PROHIBIDO PROHIBIR” encara que aquesta només m’ho sembla i era més comuna als lavabos dels espais públics, com recordo el de un pavelló esportiu per un “La teva llibertat acaba on comença la dels altres” que em deia… suposo que la meva cosina MNeus.

Així doncs recriminar a una persona que l’agent (el nen o la nena) no té “voluntat”, no vol jugar amb els altres i quan ho fa sembla que estigui fent la mili perquè passa desapercebut/da i no té dotes de liderazgo, ni carisma… ni és, -i, tristament s’assolirà tard o d’hora en molts aspectes-, UN CÍNIC/A… formaria part dels inputs de convivència (social hehe) i de, bàsicament, supervivència en la relació obligatòria que ja imposava llavors l’Estat (llegim després de Franco).

En aquest sentit, considero, al cap dels anys molt més “ÚTIL” la consciència de classe per presentada des de les tarimes dels professors com a “real” que el propi mirar-se el melic que tant celebérrimament han popularitzat les llengües d’ús comú i en diferents espais sonors i gràfics.

Però, tot tindria a veure amb els drets de l’infant -i els de la mare que el va parir- i fins a quin punt el desenmaranyar-los o torturar-los amb la publicitat de la seva relació (en el barri o zona residencial, que aquí com pavellons i piscines, tenim de tot i a tot arreu) faci d’aquest oferiment d’eines i possibilitats de decissió i manec un estri decididament… només revolucionari, i, no per una mena de impost, sinó precisament per ara que se sap que en Hitler li va dir a Franco en aquell vagó de tren que (bé ho va dir l’U de maig de 1927) que “ells lluitaven contra el sistema capitalista que retribuïa injustament la responsabilitat (a la feina)”; no importa què va dir franco, importa seriosament el deute generacional que això va produir i el que els catalans, tant amics de l’estat d’Israel puguin ara (intel·ligentment) pensar del manifestar-se tant obertament com són: llibertaris (i naturals).

Com a mostra un botó; Avui he rebut un missatge del diari ARA, un missatge promocional i publicitari, és clar de “La disputa de l’Ase” d’Anselm Turmeda, un frare mallorquí del segle XV (el llibre és de 1417-18) i me n’he tornat d’ase!

-“Vous vous apellez comment? -Tales, from Miletus …soooo… -Tales from the cript”… úsease: Cuentos de la Maria Salamiento!

que cagando se la llevó el viento… Cagó tres pelotillas: Una para Juan, otra para Pedro y una para quién hable primero!

La veritat és que no sé pas com anirà aquest Nadal. Avui la Diada de Germanor a l’Església; i diu que diumenge vinent fins i tot es proposen de parlar/reflexionar sobre la pobresa. Que diuen, també, l’Església només rep el que posem a la creueta del IRPF.

Estic “acollonida” que deia el Màgic Andreu  –ell que havia estat a Lapònia– … ahir que havia de fer l’estiuet de sant Martí! (de Tours), el que va partir la capa que li havia donat, com a soldat romà, l’emperador… Capa que guardaven gelosament els reis de França al segle IV dC, gairebé mil anys després del tema que us vull proposar avui i com a pagament,  –perquè “lo prometido es deuda”, i us vaig dir que faria tant bon punt comencés a estudiar els “antics grecs”–   un comentari i actualització (de progressos sobre, doncs, Grècia).

Va dir el mossèn que els Reïs de França guardaven la capa de sant Martí en tendes de campanya; i és que encara no hi havia palaus i castells… bé sí que n’hi havia i potser, amb una mica de sort, quan tot s’acabi al territori del que avui us en faré cinc centimets  –bé de per allà a la vora–  n’hi haurà per als nostres hereus encara de les de llavors, com la fortalesa d’Alep; però és que els reïs de França eren, al segle IV (Alep és encara més antiga), eren els reïs de França encara nòmades… com el Gadaffi (en pau descansi) . De capa al lloc on es guardava; la “Chapêl·le”; i, de capella: capellà que és el qui en té cura.

Ha resultat aquí a Manresa que no ha pràcticament sortit el Sol en tot lo dia i no ha escalfat l’ambient. Per tant tot i que és ben cert que ha fet menys fred de nit, ahir dissabte estàvem a les set del dematí a 2,5ºC i no a menys 0,5º com divendres; i fins i tot avui diumenge el termòmetre marcava 4º; feia, sobretot ahir, jornada de l’onomàstica; un fred que pela tot i que jo no m’he posat gersei ni abric amb motiu de l’habitual Estiuet (una jaqueta -que és molt calenta-).

Ha passat, sortosament,  –i anem cap a Grècia–  , que a l’iniciar el meu estudi del Mòdul 3 (el segle V a.C) m’he trobat amb la paraula Milet com a ase dels cops de la revolta jònica. Ja ho hauríeu de saber: la costa d’Àsia Menor (al Sud-Oest de l’actual Turquia) era plagada de ciutats-estat més o menys grosses i petites i que es veu que havien de pagar tributs al Rei de Reïs de l’Imperi Persa: Darío (per cert que Darío és el nom del protagonista d’una novel·la que m’estava llegint de Irène Nemirovsky i que es diu “El mestre d’ànimes” i al que he hagut “de renuinciar” per impossibilitat de dur a terme…  –havia de triar! entre l’estudi i la lectura–;  i com que no estic massa valent d’ànims ni d’energies  –les vitamines estan amb el preu pels núvols i ja en parlarem dels núvols i la bòveda celeste ara d’aquí a un moment–,  doncs he hagut de retortnar el llibre que, per cert, ja tenia bastant aparcat.

Resulta que a una regió marítima i per tant d’algunes illes petites i ciutats costaneres bastant al sud de Bizanci, que després serà Constantinoble; hi va haver una revolta de les ciutats i van demanar col·laboració a les altres ciutats “gregues”: els grecs es reunien en jocs i tornejos que als mòduls de la Universitat Oberta de Catalunya anomenen “pan-helènics” (una cosa així com l’autopista Pan-Americana) i que aplegava competidors de tot el mar Egeu i d’altres regions de l’actual Grècia, com el Peloponnès, on hi havia Esparta (bé Esparta queda una mica al sud del Peloponnès… però estan units per terra!).

Quina ha estat la meva sorpresa en veure que després d’alguna incisió prèvia en el estudi del Mòdul 2, i com a referència, he pogut llegir que Milet, i veieu el següent mapa d’una associació de póleis una mica posterior als fets que us narro, però dins el mateix segle, de la Lliga de Delos, on podreu trobar Milet, ciutat de Ásia Menor, doncs si miéssim un rellotge, cap allà a les 4:15, i al costat de… (no es veu la ‘i’, sembla que posi “M_let”) Samos i d’una batalla al 440 (sempre abans de Crist) en vermell:

Podeu apreciar, els que sigueu amants del cinema d’època, per exemple, que Mileto no es trobava al centre de l’actual Turquía, més a prop d’Alep, com es veia en el solapat gràfic de la pel·lícula de Sèrie B “Alexandre el Gran” i protagonitzada per, em sembla Richard Burton. En aquella pel·lícula fins i tot s’especula doncs bé si diuen que Homer era cec, els de Hollywood jugaven amb que Alexandre era ros… com la verge Maria. Hi he tafanejat, a Internet, lo de Tales de Mileto, filòsof que em va ésser recòs (de entre que recorregut en el passat, entre que reclòs certament al meu pensament) a la ment (nostra meva i del meu pare… i en que es pugui esdevenir de la vostra confluència en  –aquell i el d’ara–:   pensament) quan vaig veure (acompanyat d’ell) la pel·lícula (de’n Burton) i vaig descubrir, en el meu imaginarium (que dic avegades) hehe que Mileto, o més ben dit: “de Mileto” no era un cognom del filòsof ¿grec? Tales, sinó que era una ciutat.

Imagen relacionada

Això doncs va passar al cap de uns quants anys, i en vida encara del meu pare que és ara, fa onze anys, mort. No n’han però passat tants com des de l’estudi a COU i la pel·lícula  –i l’afer de ésser “Mileto” una ciutat–  doncs; que he descobert que Mileto no era tan lluny,  –he vist ara–,  de la costa, per exemple, ni era una ciutat tant d’Orient com s’implica a la pel·lícula de Richard Burton; i he descobert també que de ben segur Tales es va escapar de quan la seva ciutat,  –encara que hi ha qui diu que Tales era fenici, i ja veurem per què i per què ho diuen encara ara–;   la seva ciutat va ésser cremada i la seva població venuda com a esclaus (per cert una pràctica comuna… com més endavant farà també el propi Alexandre amb la ciutat sublevada de Tebes).

Doncs que em pensava que Mileto era més al centre d’ Àsia i així es veia a la pel·lícula.  Clar que a la pel·lícula apareix escrit MILETO en un dibuix/mapa i per tant debia de ser fet a Madrid o potser al cinturó de Barcelona en algun estudi de fotografia, i no apareixia “MILETUS” també com es deia del “futball”, podríem imaginar /Màilet/: escrit com a “Millet”… (o Montull, els lladres del palau de la Música de Barcelona, hehe) que seria el més sospitós, Millet, en anglès… i és que els espanyols sempre han esset molt barroers amb això de la cultura transversal lingüística…

Així doncs! queeee… Tales de Milet, que no és en Richard Burton que veieu a la foto, aquell és Alexandre el Gran (Magno!) va fer, Tales, que en anglès també vol dir CUENTOS, va fer fins a cinc teroremes, que ara no recordo, dels que s’en destaquen dos: El de la proporcionalitat entre… ho diré a la meva manera i si no ho enteneu us ho mireu a la xarxa (si és que interessa a n’algú hehe):

Segons aquest Teorema, Tales, i seré breu, va determinar l’alçada de les piràmides d’egipte (i és que hi ha qui diu que Tales era fenici) sense pujar-hi. Va agafar una vara (que ja tenia per a medir hehe) de la que en sabia, sí, l’alçada, i va mesurar la projecció o sombra que en feia el Sol a terra. Aquesta mesura al terra, diu Tales (o se li atribueix) és proporcional -a la mateixa hora del dia perquè el Sol, dit per exemple, incideix amb el mateix angle al capdamunt de la vara que al capdamunt de la piràmide i per tant l’ombra de la piràmide és proporcional a la de la vara i va fer una regla de tres:

Alç Vara          Alç Piràmide

————   =   ——————– = (AV   X   M. s. Pir) /  M. s. vara = ALÇ PIRÀMIDE
M. Som V.       M.S. Piràmide

Resultado de imagen de Teorema de Tales
Per favor, noteu que ni he trobat cap dibuix on la mida desconeguda sigui la Piràmide i no la Vara que duia Tales amb ell i per tant més baixa que l’alçada a determinar per la juguesca i que serien els 50m dels punts BC. La sombra de la piràmide seria 120m i, la de la vara, 40m.

O sigui que multiplicant i dividint, com que diu que és proporcional, i el Sol que estaria en el punt B, és tan gran que és indefectible la variació an la incidència dels raigs, fins i tot quan són desviats per l’atmosfera d’aire… la va encertar! perquè, sinó, o bé no en parlaríem, com en el cas de Bernat Metge, o sinó és que algú quan ho va descobrir tardanament i potser a l’època de Galileo va dir que per el que es parlava d’un tal Tales de Mileto, farem una pel·lícula, un cuento i direm que va impresionar tothom medint quelcom que hauria encara ara de formar part de l’imaginari colectiu de coses a determinar i “enigmas de la Història” com seria l’alçada de les piràmides o el que li va dir F.Franco a A.Hitler en aquell vagó de tren als Pirineus (perquè el nazi no envaïs Espanya)

El segon teorema… diguem que el segon teorema ni és tant alliberador de feina, pel fet de no haver de pujar a la piràmides per mesurar-la, ni suposa fer un furat al centre per mesurar l’açada com amb una plomada i “no en oblícuo” que diuen els castellans; ni és tant curiós.

Resultado de imagen de mediatriz de un segmentoParla d’un segmanet i de dividir-lo en dues parts iguales (En el dibuix la recta que passa per AB) iguales i exactes en els sentit que: en un punt concret, que serà O i centre d’una circunferència de Radi la igual distància de O_a_A i de O_a_B en el que O i això ho podeu entendre amb el gràfic de més avall; forma part de la recta que em sembla s’anomena mediatriz del segmento i que s’obté traçant des de cada extrem del segment dos arcs de circinferència (més grans que la meitat de la seva distància. Per tant arcs que no passin per O el que faria de difícil apreciació exacta dibuixada en un full com si son els dos punts definits per l’arc més gros i que son en aquest gràfic C i D. O sigui que es considera més exate fer uns tres quarts de la distancia i unir l’encreuament dels punts molt més definits pel traç dels compàs, i que són C i D)

Que s’entrecreuen doncs a dalt i a baix en els dos punts. La recta que hi passa és la mediatriz, ja ho hem dit, i, en el triangle de costats iguals, a 45º en A i en B dóna lloc amb el encreuament amb el segment al centre (que doncs passa per la mediatriz) d’una possible circumferència que a l’altre dibuix rep el nom de de centre O i que passa per A i per B també com proposàvem.

Però, i anem a Tales, no només forma un angle rectangle amb els extrems ( i des de dalt o des de baix) en el punt que coincideix amb la mediatriz; sinó que ho fa per a tots els punts de la circumferència de Radi la meitat de la distància entre A i B.

O sigui que també, quan l’alçada del punt de la mediatriz des de la línia que uneix els extrems del segment amb ell mateix és la mateixa que els separa (dividida per dos). Per tant aquest punt que coincideix amb la circunferència que traçarem des de el centre mateix del segment i que inclou els dos extrems del segment i els dos punts (a dalt i a baix) i que formen un angle recte, en el vèrtex de dalt (i de baix) desde la circunferència… Resultado de imagen de Teorema de Talesdoncs per a tots els punts d’aquesta circunferència, diu Mileto els diferents triangles que uneixen els extrems del segment amb cada punt de la circunferència formarien un angle recte de 90º(i que és el mateix que acabava de dir).

Quan el punt passa per la mediatriz, dona lloc a la solució al “problema del cuadrado circumscrito de área máxima” (és a dir, de tots els quadrats “geomètrics” i per tant de costats iguals: el més gros que té doncs l’area equivalent a “l’area del cercle”=(PI·R^2): un quadrat geomàtric que dibuixava Leonardo da Vinci que té per diagonal o hipotenusa dels dos triangles rectangles que el formen (2 vegades R) i la tangent o raó trigonomètrica que es desprèn de un altre terorema, encara més antic, el de Pitàgores (h^2 = c1^2 + c2^2) que en aquest cas c1 i c2, els catetos son iguals. Deixem-ho aquí de moment. Tot això va ésser motiu de distracció per a molts intel·ligentíssims i Sócrates es considerava valorat per poder-s’hi comparar… però com va dir el meu professor de matemàtiques, que era químic: “¿Com vols sumar pomes amb peres?”

L’angle que forma, la solució (i que no és el cas d’aquest quart gràfic, Vegilem!) amb el segment (i de 45º) és doncs = 2 arrel de 2 que seria la distància proporcional iguala en el cas que imaginem entre AiB i CiB i que sempre será més gran que el radi i més petita que 2 vegades el radi. Doncs si tot això fossi cert, tant Tales com jo seríem genis (per un moment ho vam ser)

Resultado de imagen de tangente funcionPer entendrens si tenim una “escuadra” que és el triangle de catets iguals i de hipotenusa = 2·Radi, i posem el punt B de la mediatriz en el centre de la circunferència i el fem passar per B o per C serà la mida entre AiB (o CiB) que son iguales, del que sobresurt el sinus de 45º sobre el Radi:, però tampoc he trobat cap gràfica i a més ja m’estic fent un lío. De fet jo ho tinc molt clar lo del tangent(alfa) = 2·(2^(1/2)) que és la distància EB però és que sóc de lletres!
Ara no tinc temps, però tot això, amb el gràfic de colors, explicaria la concepció geocèntrica de l’univers (la Terra com a centre de l’Univers) i que li va costar el “sic trànsit gloria mundi” a Galileu (i no a Swanson que deia l’Emili Teixidor de “Pa Negre”) que deia, la teoria de la concepció geocèntrica de l’univers, que els estels estaven en una de la bóveda terrestre capa d’una esfera que envoltava la terra plana per on circulava el sol  i sortia cada matí  i s’amagava cada tarda… i deien més (i més…) coses

Cordialment Joanna Salvans Arola